27 de gen. 2011

Setembre 2010

Arxius 'setembre 2010'
  • 9 setembre 2010
  • 09:04
  • 0

Tres dies a Valle d’Aosta

Tot i que ja fa dies que vaig tornar d’Aosta, em penso que no podria pas deixar de consignar aquesta estada magnífica que els dies 1, 2, 3 i 4 de setembre vàrem realitzar tots els de la foto -i molts d’altres!- convidats per “L’assessorat de l’education et de la culture de la Région Autonome Vallée d’Aosta”. Participàvem al segon Festival dels pobles minoritaris i enguany ens hi vàrem aplegar bretons, ladins, catalans i, és clar, els impulsors de la vall d’Aosta. Van ser tres dies compartint reflexions sobre el paper de la cultura, el patrimoni immaterial, la tradició oral i la llengua dels pobles. I de com es gestiona això en aquests temps de globalització!. Doncs bé, l’equip català que coordinàvem des del CPCPTC-prou divers i complert- es pot ben dir que va triomfar. No només en les ponències de cultura popular -Joan Soler-Amigó- i ensenyament de la llengua -Joan Badia- sinó especialment en tot el conjunt d’activitats que cada tarda explicàvem des de l’estand a qui s’hi interessava. I no cal dir-ho, els més interessats eren els propis companys ladins i bretons. O els franc-provençals. O la gent de diverses associacions d’Aosta que, com nosaltres, comparteixen la convicció que cada poble ha de ser lliure, sobirà i inindispensable en l’Europa que estem construint. Des de la música, les xarxes de museus, la recerca etnològica, l’escola… Aprendre a gestionar la diversitat des d’unes arrels profundes i vives. I si no, que els ho preguntin a ells, 106.000 persones en una vall d’administració italiana, frontera suïssa, llengua oficial francesa i llengua pròpia valdostana -o patois, que en diuen ells!- amb tantes varietats com subcomarques hi trobaríem… Al capdavall, l’acollida va ser excel·lent i ens en vam tornar convençuts que aquest festival propiciat des del “Collège d’Etudes fédéralistes” amb “l’assessorat de l’education et de la culture de la Région Autonome Vallée d’Aosta” té corda, discurs i futur. I que és necessari.
              
  • 12 setembre 2010
  • 23:54
  • 0

Record de les Borges Blanques i d’altres tombs

Només quatre ratlles per agrair aquesta foto que em fa arribar Ivan Besora, un geganter com pocs, i que fa vuit dies era a la trobada de les Borges Blanques. Jo també, perquè era festa major i perquè l’alcalde -en Miquel Àngel Estradé- ja feia alguns mesos que m’hi va convidar a fer el pregó. I així va anar: d’una banda, per fer pàlès que la trobada de gegants, grallers i correfocs, després de 27 anys, bé mereix formar part del catàleg del patrimoni festiu del país. De l’altra per tornar a dir que la Festa Major pot ser una immillorable eina de participació ciutadana, de creativitat, de cohesió social… I aquí la cultura popular hi fa un gran paper, com el fan les entitats esportives -els amics del ping-pong a les Borges, quins campions!- o les Ampes o fins i tot la parròquia. Com sempre, si voleu. Però sobretot quan les persones que hi ha discretament al darrera així ho empenyen. En fi, a les Borges tota la plaça feia un goig immens que explica que potser no que no podrem catalogar totes les trobades geganteres però que la de les Borges -per participació, per número, per escenografia- és espectacular. I si us en queda el dubte, l’any vinent no us la perdeu!
La setmana, en acabat, ha resultat llarga i viatgera. D’una banda amb els premis “SomVic” que, impulsats per ERC de Vic, vaig poder lliurar el dimecres: el reconeixement al Club d’atletisme de la ciutat -80 anys de trajectòria en un discurs d’esforç i tenacitat- i el de l’Associació Mares d’Enllaç, de l’escola l’Escorial -un treball a base de parelles per afavorir la integració de les famílies nouvingudes a la ciutat. En tos dos casos, una presidenta per treure’s el barret. I la sensació que aquests premis pensats per al reconeixement a la cultura, les tradicions i el patrimoni dels Països Catalans, són sobretot una eina de reconeixement ciutadà i d’un sistema de valors -associatius, republicans, democràtics, nacionals- que ja cal que valorem. Altrament, quin país ens quedaria si tot ho fiéssim a l’administració públlica?

Dijous, matinal a Cervera -reunió de la Xarxa de l’Observatori Etnològic- amb representants de les tretze antenes: des d’Esterri a Amposta, i les novetats de l’Etnològic de Barcelona i del Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí. Només una dada: dijous ja teníem programats en dos cicles (els 3rs tallers i jornades de Memòria Oral i el de “Cultura Viva”) fins a més de 100 activitats arreu del país, de setembre a maig. Això i les imminents Jornades Nacionals de Patrimoni Etnològic per al proper novembre o, encara, el probable nou viatge d’hivern, ara en terres d’Andalusia. Cal dir que la Xarxa de l’Observatori Etnològic viu uns moments de gran dinamisme? Doncs bé cal deixar-ne constància.
Acabo. Encara dijous, m’arribo a Tàrrega, era massa a la vora. Comença la trentena edició de la Fira! M’adono que han passat 29 anys i tampoc em deprimeixo. Això sí, ara m’agrada molt més d’acabar al llit de casa. I passades les formalitats emprenc l’eix Transversal que -aquest també- ha resultat ser una gran cosa. Divendres a Tortosa, segona fornada dels Tallers per la Festa. Es presenten fins a sis ajuntaments, tots amb projecte al cap i una entitat a la vora. En quatre anys hem cuinat arreu del país fins a 59 propostes, de recuperació o novetat festiva entre entitats i ajuntaments, i la demanda no davalla, tot el contrari. Divendres és, també, la Marxa de torxes per la independència Manresa. Un èxit per a la vigília de la Diada. El dissabte xocolatada d’ERC, ofrena floral… i avui diumenge, a pla de la catedral de Barcelona, cloenda de les Jornades Internacionals Folklòriques. Des d’Ordino al Daguestan, Níger o -complicitas d’Adifolk!- un esbart de Cracòvia. N’hi havia més i feia goig, però a les 8 m’he decidit per aprofitar el carro que tornava els meus nebots del Zoo. Entre bèsties, bestioles i bestieses se m’ha fet tard. Escric quatre ratlles, repasso el correu, enllesteixo aquest bloc. Feina feta no té destorb, que déiem: doncs ara me’n vaig a dormir. I si heu tingut la paciència d’arribar fins aquí, doncs molt bona nit. I fins demà….


  • 14 setembre 2010
  • 22:01
  • 0

La tretzena Fira Mediterrània

Dilluns vam presentar la tretzena Mediterrània, la Fira d’espectacles d’arrel que es farà a Manresa del 4 al 7 de novembre. I amb unes expectatives més altes que mai. En primer lloc per les demandes que hem rebut: han estat 829 propostes, un 32% més que l’any passat. Que és com dir una feinada per a la comissió arrtística i sobretot per la seva directora, la Tere Almar. Quants estímuls no ha escampat aquests dos darrers anys? No ha estalviat ni les idees ni els suggeriments, no ha renunciat a res, i s’ha cregut com qui més el projecte. Encara més, n’ha arrodonit el discurs… i ara la Fira en rep tots els beneficis. M’ho recordava en Jordi Bertran, content, perquè amb aquestes xifres la Fira es posa al mateix nivell de cites destacades del sector de les músiques del món de rang internacional, com ara la Fira Womex que se celebra a Copenhaguen. “Però que té el focus de programació en el món global enlloc de l’àrea mediterrània”. En fi, 829 propostes d’arreu dels Països Catalans, també d’Espanya i, encara, de vint-i-quatre països més… La Fira, doncs, ara s’internacionalitza i ho fa amb força.
Tot plegat permet sentir acomplert aquell encàrrec d’ara fa tres anys, del Conseller Joan Manuel Tresserras: calia guanyar eficiència i complicitats. I em penso que ens n’hem sortit. El pressupost avui respira contenció, i és que no és el talonari qui fa la Fira. Hi ha, sobretot les noves complicitats. Ara amb l’ICIC i amb la Direcció General de Difusió Cultural. Amb l’Institut Ramon Llull. Amb les altres Fires estratègiques: Tàrrega i Vic. Amb coproduccions, intercanvis i activitat sostinguda durant tot l’any. El mateix pressupost que l’any passat i un bon xic menys que fa dos anys. I com a resposta, un gabadal de propostes i el registre psicològic de l’any passat amb més de 1000 professionals acreditats…
Enrera queda una trajectòria fecunda, que s’ha fet un lloc entre manresanes i manresans. Perquè la Fira, aquella primera Fira d’arrel tradicional, no renuncia als valors patrimonials de la cultura d’arrel ni al treball de proximitat que es pugui teixir amb l’entorn ciutadà al llarg de tot l’any. Amb espectacles al teatre Kursaal, amb servei per a les escoles o -novetat d’enguany!- cooperant amb la Casa de la Música de la ciutat, que ha preparat la primera edició d’un apartat off. Es diu “Estepa mediterrània” i, poca broma!, la proposta es basa en la programació dels artistes més diversos, que puguin contribuir a repensar, redefinir, complementar i fins i tot estripar el concepte de l’arrel mediterrània. Convençuts que així enriquirem el projecte de la Fira amb iniciatives que habitualment no han tingut cabuda en la programació oficial, però que poden aportar elements innovadors i complementaris al discurs desenvolupat fins ara.

Acabo amb quatre xifres però sobretot, la invitació a seguir el programa. Perquè aquesta tretzena edició oferirà 266 actuacions i activitats professionals que presenten 143 companyies en 18 espais interiors programats i 13 d’exteriors. Amb una tercera part dels espectacles amb caràcter d’estrena. I amb onze coproduccions que es realitzen amb esdeveniments artístics importants com ara el Mercat de Música Viva de Vic, el Festival En Veu Alta del Penedès, Temporada Alta de Girona o el certamen Ésdansa; amb centres de producció destacats com el Mercat de les Flors de Barcelona, l’Auditori de Girona, el Centre de Cultura Contemporània d’Elx l’Escorxador, o el Centro Parraga de Múrcia; amb empreses privades com Amunt Produccions, Free Art o Marduix Titelles; amb institucions com el Consell Nacional de les Arts de Catalunya o la Región de Murcia… i finalment amb agents culturals locals fidels des del primer dia com són la Fundació Caixa Manresa o -és clar!- el mateix Ajuntament de la ciutat. Ens van demanar eficiència i complicitats, sí. Però a la foto no hi cabíem tots i ho hem deixat amb l’alcalde Camprubí i el regidor de Cultura, Ignasi Perramon. I la Tere Almar i en Jordi Bertran. I a la meva esquerra, representant la Fundació CaixaManresa, en Marcel Sellas. Disposats a fer d’aquesta tretzena una altra vegada “la millor Fira”. I convençuts que ens en podem sortir.


  • 19 setembre 2010
  • 23:37
  • 0

Dissabte, havaneres a l’Agulla

Que no van ser a l’Agulla perquè el cel amenaçava, però a la fi la vint-i-setena edició d’aquesta singular trobada es va fer al Palau Firal de Manresa. Un clàssic, ja es pot ben dir. I amb un públic fidel que serva aquest record de l’Havana als dits. Els ho vaig dir així:
“Aquest mes de setembre torna al Parc de l’Agulla la Trobada de cantaires d’havaneres “Cor de Catalunya”. I ho fa per vint-i-setena vegada, lluint una continuïtat forjada amb tossuderia, amb voluntat d’acostar el mar i la salabror fins a Manresa, i acomiadar l’estiu entonant havaneres. El conec: és un esforç solemne que l’Agrupació Cultural del Bages reprèn generosa, però que se sustenta en la complicitat, la de més de vint colles que s’acostaran a la Trobada. La complicitat també de totes aquelles persones que poc a poc i des de mitja tarda aniran omplint els marges de l’Agulla. Des del CPCPTC, el nostre reconeixement més sincer, i el nostre agraïment a l’entitat.
Després, aquell dissabte, aprofitant que el dia escurça es farà fosc, fresquejarà. I circularà el rom cremat i les ganes de gresca. Que per això l’havanera és ideal, cultura popular tan tradicional com convingui, però sobretot viva. Perquè tothom s’hi pot afegir, fins i tot aquells que desafinen. Però que necessiten –com tots i totes, com tothom- parlar de l’amor i del desamor, del temps passat o perdut. D’una terra ignota, tan llunyana com l’illa de Cuba, i de les ganes que no són tan de tornar-hi com, almenys, de somiar-hi. En acabat vindrà “El meu avi” i “la bella Lola” i encara, heroics, enfilarem agranotats “Els segadors”. I a poc a poc tornarem a casa, desfilant satisfets de la vetllada, anònims ciutadans després d’un episodi compartit sota els estels. I aleshores, xino-xano i amb les mans a la butxaca, discretament mirarem de tornar a tocar el mocador només amb el capciró dels dits”.


  • 20 setembre 2010
  • 00:01
  • 0

Des de Lleida, amb les “Colles de l’Eix”

He sortit de Lleida tancant la setmana -amb els 20 anys dels gegants de Ripollet i els 25 dels de Vallgorguina, amb una visita a Àger explorant futurs “tallers per la festa”. O la trobada d’havaneres ahir nit a Manresa…- Però aquest matí dominical, estintolat a la façana de la Paeria, m’ha permès retrobar-me -i fa dotze anys de la primera!- amb “les Colles de l’Eix”. Que és una diada castellera que m’agrada moltíssim. I sí, ja sé que aquest matí haurà vist construccions més solemnes a Tarragona, commemorant Santa Tecla. Però la trobada itinerant de les Colles de l’Eix (de l’eix transversal, deixem-ho clar: marrecs de Salt, sagals d’Osona, Tirallongues de Manresa i Castellers de Lleida) permet copsar almenys dues coses i totes elles formidables. D’una banda el progrés d’aquestes colles, totes elles ben joves, que no han arribat encara a la vintena d’anys, però que pugen i penquen, i si no, només cal adonar-se de l’empenta dels de Lleida que han provat d’encetar la jornada amb un tres de vuit i que -tot se sap!- hom diu que assagen castells de nou. Hi ha, doncs, els resultats però també aquesta voluntat palpable de treballar amb tothom, de participar, de créixer com han crescut a costa de ser oberts. Tan transversals com l’Eix que fa dotze anys commemorem! Per això, des del finestral de la Paeria disparo la foto d’aquest apunt: hi veureu tots els colors del món, sense manies, confosos en una sola pinya. Com aquell lema de la nostra campanya: tots som una colla. I a Lleida, aquest diumenge, era més cert que mai.


  • 21 setembre 2010
  • 23:44
  • 1

La cultura popular vista per…

Avui hem enllestit la setena entrevista del cicle “La cultura popular vista per…” que mensualment programem a Vilaweb. Hi ha passat en Ventura Pons i, com d’altres vegades, hem pogut anar de la seva passió particular a la cultura popular. En Ventura Pons és un director de cinema prolífic que viu cinema, llengua i país amb la més gran de les naturalitats. És clar que parlant de cultura popular l’home s’atura, dubta, creu no entendre-hi… i ens il·lustra de la millor manera com encara els termes -popular, tradicional…- ens empresonen. I és que Ventura Pons també ha fet, des del seu cinema, cultura popular. O si ho voleu, Cultura Popular en majúscula. Amb personatges com l’Ocaña o en Gato Pérez, exemples brillants d’una cultura popular que és creativa, transgressora i fins espai de trobada de la més gran diversitat. Hi torno: la cultura popular no es redueix a l’univers tradicional d’espardenya i barretina, que hi és, sinó que abasta tota la creació del país. Amb arrels profundíssimes, però amb branques obertes a tots els corrents del món. I en Ventura Pons en fa guió i pel·licula. Talment hi han treballat Maria del Mar Bonet, Màrius Serra, Carles Santos, Carme Ruscalleda… No us perdeu les entrevistes de la Ruth Martínez: a la nostra web les podreu resseguir totes!

Un comentari en aquest article

1.      Salvador Sorrosal ha respost el/l’ 01 Oct 2010 a les 22:51
Com a blocaire que sóc desde fa més de tres anys, m’ha fet gràcia descobrir el bloc del CPCPTC, on jo vaig deixar la suor i el treball de molts anys, en la consolidació de la Biblioteca i l’Arxiu de Patrimoni Etnològic, i on vaig catalogar milers de documents que avui són a la Base de dades de les BEG.
Amb un record molt dolorós i sentit pel company malhauradament desaparegut Antoni Anguela, que fou el meu cap de servei durant tots els meus llargs anys de treball (23) al Departament de Cultura.

Cap comentari:

Publica un comentari