27 de gen. 2011

Novembre 2010

Arxius 'novembre 2010'

·         3 novembre 2010
·         12:58
·         0


Tres de novembre, tots els fogons encesos…

Perquè avui comença la Fira Mediterrània. O exactament comença demà, però avui fet i fet ja ens hi posem, (”l’avantsala de la fira”) amb una sessió especial d’aquell cicle que vam engegar ara fa un any: “La cultura popular vista per…”. Avui tornarem a l’Auditori de la Fundació CaixaManresa i, a les 8 del vespre, la Rut Martínez hi entrevistarà en Cesc Gelabert. I a partir de demà, de bon matí, jornades professionals, obertura de la Llotja…. i una ruta d’inauguracions que desembocarà al Kursaal, a les 8: Belmonte és l’espectacle inaugural de la Fira. Una obra emblemàtica de la companyia Gelabert-Azzopardi. Amb Carles Santos i la banda municipal de Barcelona. I de primera autoritat, l’HC Huguet: cultura + identitat= economia més enllà de la crisi. Es preveu sensacional…

I amb tot, hi ha més cuina: ahir vam enllestir la delegació que defensarà la candidatura dels “Castells, patrimoni de la Humanitat” a Nairobi els propers 16 o 17 de novembre. Sembla una cosa madura… i l’entorn ens acompanya (qui no ha seguit els èxits de Vilafranca aquest cap de setmana?).

I un tercer front: som a punt de tancar la proposta de resolució que permeti que els nostres ajuntaments es gestionin les seves festes “tradicionals, populars o religioses” amb ús de pirotècnia. És el final d’un trajecte costerut, resultat d’aquella Directiva Europea sobre pìrotècnia, que conserva intacte tot el nostre patrimoni festiu. Incorporant la formació, això sí (la prova pilot del 2 d’octubre fou un èxit) i conservant l’autonomia municipal, com no podia ser d’altra manera. I ha costat, però ara ja estem en condicions de desfer el grup de treball de gener de 2008 (Associacionisme, municipalisme i govern) i transformar-lo en una comissió de seguiment formal, per tal que totes les incidències d’aquest procés d’aplicació siguin sempre compartides i, les solucions, consensuades. Fins ara ha estat la millor fórmula.
Un quart i darrer foc, però aquest domèstic, tant se val: avui faig 49 anys. Que vol dir que ja he fet 49 voltes al Sol, em comenta un amic d’evident visió Heliocèntrica. Doncs bé, enceto entusiasta la que farà cinquanta. I si ja ho dic sense embuts és perquè el fèisbuc -viure en xarxa!- ho escampa de manera automàtica i multiplica les felicitacions en una bústia que, ben bé, sembla la de Nadal. A tots els que s’han pres la molèstia, moltes gràcies! Però estic lligat a la cuina…



·         5 novembre 2010
·         09:58
·         0


Mediterrània 13: 4 idees

Ahir vam engegar, formalment, la 13a Fira Mediterrània, a Manresa. Per ser exactes havia començat el dia abans, dimecres, amb una nova sessió del cicle La Cultura Popular vista per…” que des del CPCPTC promovem amb Vilaweb. En Cesc Gelabert, artista convidat, tingué un discurs brillant i sense cap escarafall manifestà el seu interès de sempre per la tradició, tractadada des de la llibertat: respectada, utilitzada, reescrita… “La tradició si no es reescriu contínuament es mor”. Doncs bé, ahir dijous, nova sessió de Gelabert-Azzopardi. Des de primera hora del dia, inaugurant les jornades tècniques de la Fira, enguany dedicades a l’art del moviment (”M’interessa la tradició… i el seu futur” (Gelabert) “… en permeabilitat hemorràgica” (Azzopardi)). A la tarda, inaugurant l’exposició dels seus 30 anys de companyia, a la Fundació CaixaManresa. I al vespre, al Kursaal, amb un Belmonte carregat d’energia que no deixà indiferent. Tot el contrari: la música d’en Carles Santos -amb en Carles Santos a primera fila- l’expectació d’una sala plena, tota l’edició d’enguany concentrada en una hora inaugural, feren de l’espectacle el tret de sortida no només de gairebé 300 activitats sinó, sobretot, del discurs que avui la Fira Mediterrània lidera des de la praxi: la cultura popular és una eina de creativitat, de futur, també d’indústria.
Singularment, he viscut la inauguració d’aquesta 13a Fira amb més goig que mai. Vaig recordar, tretze anys enrera la seva concepció (idea 1) quan volíem superar l’estigma resistencialista de la nostra cultura popular. Calia demostrar les seves possibilitats creatives des de la contemporaneïtat, demostrar també que tothom hi tenia dret des de la llibertat: que la tradició ni és intocable ni és patrimoni de ningú. I per dir això -totes les concepcions tenen una espurna d’amor al darrera- calia un record pels primers, amb en Vidal i Gaiolà, la Pepa Ninou o en Lluís Puig, tots ells al CPCPTC de 1996. O bé en Jaume Torras de Fundació CaixaManresa, qui s’avingué a destinar-hi també recursos, en una unió que encara avui perdura. Després vingué el desplegament (idea 2), quan durant deu anys la Fira, a base de convidar gent d’arreu de la Mediterrània maldava per ser fira i aparador. Per guanyar territori i també -Manresa no ho posa mai fàcil- guanyar públic i reconeixement. Deu anys per escriure el concepte, per fer entendre la diversitat que la Mediterrània aplega sota el seu paraigua…. I aquests dos darrers anys, la consolidació (idea 3), quan plantegem la Fira des d’un tema i demostrem -a cada edició, sí- que tenim capacitat de generar discurs, de generar negoci, de generar tota mena de complicitats… Cal tornar a dir que això és possible només perquè l’equip és de luxe? Doncs sí, s’ha de dir i repetir, perquè les coses no surten mai soles: l’equip que avui mou la Mediterrània és ampli i divers, trenat d’aportacions generoses, però al capdavall disposem de tota l’energia d’un trio que hi destina el cos i l’ànima: la Tere Almar, directora artística i encantadora de voluntats; en Jordi Beltran, gerent i capità d’una nau que ell mateix va fer créixer. O en Pep Garcia, l’home de les màquines i el territori, que fa que tot rutlli per gros que s’hagi fet. I encara un record per les animetes, que ni es veuen ni es senten però que hi són i donen alè quan en falta, i indiquen camins i suggereixen sortides: en Joan Morros. Potser el primer convençut del poder de la Fira? Tot això ho vaig dir ahir, o ho volia dir ahir des de la platea del Kursaal. Ja se sap, m’embarbusso, ho barrejo i al final ho acabo com puc. Però per això es pot escriure. I és que encara hi ha una “idea 4″, i és que la Fira vol, després de la gestació, desplegament i consolidació, la Fira dic, reclama la preservació. Perquè la feina que ens hem imposat no s’acabarà mai. I doncs, artistes i públic, institucions…. hem de ser exigents, i aprofundir aquesta proposta, millorar-la: no estem fent una segona festa major per la ciutat de Manresa, no és una qüestió d’orgull ni de ser al mapa: es tracta de treballar en clau de futur, generant idees, emocions i indústries. La Fira, doncs, no és un caprici amb tretze anys d’història ni un premi que Manresa va obtenir temps ha. La Fira és una eina estratègica, per la ciutat, pel país, per la Cultura així, en majúscula i d’arreu del món. I cal continuar -i torno a citar Gelabert- “sense por”. Al capdavall, m’atreviria a dir que el desacomplexament, l’èxit d’aquests anys de Fira, és un bon indicador de la nostra trajectòria nacional: des de la maduresa, la Fira és testimoni de les nostres ambicions i de les nostres capacitats: som només uns resistents? O sabrem ser trangressors? Som submissos o sobirans? Estem quiets o bé ens movem? Ens movem, sens dubte. Es mou la ciutat i la Fira, el país sencer. Doncs això, enhorabona Manresa (bressol d’aquesta Mediterrània!) Salut i Fira! (i que res no aturi aquest moviment…)




·               8 novembre 2010
·               00:14
·               0

Mediterrània, una Fira imprescindible

Avui hem enllestit la 13a edició de la Fira Mediterrània. I a l’ambient es respirava l’emoció dels dies importants: des de primera hora. La foto, no massa reixida, almenys demostra la rialla que generalment presidia l’entrada a la Llotja. La Lídia, Laia, Natàlia, Anna, Francina… un equip entusiasta. Però hi ha també uns resultats que fan reflexionar sobre el valor real de la convocatòria. Perquè avui s’han donat xifres, i en Jordi Bertran com a gerent, n’ha fet una valoració netament positiva. Amb més professionals (1116 representant a 693 ens: 77% catalans, 13% espanyols i 10% internacionals), amb més activitats i, també, amb més públic que mai  (10.119 localitats venudes). I amb tot, la dada més rellevant ens havia arribat dijous, fruit d’un estudi de la Universitat de Deusto indicant que -resultats 2009- per cada euro invertit per les administracions públiques almenys se’n deriven 7 més de benefici! Aquest indicador, de costat al nostre mostreig aleatori segons els qual, l’any passat tingué una mitjana d’espectacles contractats de 2,42 per ens assistent, projecta un total de 1190 contractacions a la nostra Fira… Si ja érem aparador i punt de trobada, ara ningú no ens negarà la condició de mercat. De mercat de debò, eh? Ras i curt: dels més importants de l’Estat.

I doncs, els resultats demostren que la Fira Mediterrània, aquella Fira d’espectacles d’arrel tradicional que va néixer fa tretze anys, quan els pàrquings i restaurants de la ciutat tancaven el diumenge, quan les complicitats eren mínimes i semblava que la seva necessitat podia ser ben discutible, aquella Fira sí, ha esdevingut molt més que útil: avui és imprescindible. Hem guanyat reconeixement i eficiència. Som rendibles en termes socials, culturals i creatius, econòmics… però ara cal continuar-ho vetllant. Repensant. Alimentant. Perquè aquesta és una tasca que es vol sempre viva, que no s’acaba. Potser per això la 14 edició ja s’està començant -subtilment, això sí!- a rumiar.
I, al capdavall, un agraïment a tots els que han fet possible aquesta tretzena: cadascú des del seu lloc, predisposats a resoldre i a somriure. Cultura que transforma l’entorn, que ens fa millors. Imprescindible, si. Inoblidable…




·               9 novembre 2010
·               00:52
·               0

Camins cap a la independència

Qui ho diu que això de la independència no interessa? Avui, com si la Fira d’Espectacles no s’hagués acabat, hem tornat a omplir l’Auditori de la Fundació CaixaManresa fins la bandera. Convocats per la plataforma “Manresa decideix” aquest vespre els diversos grups que es presenten a les properes eleccions al Parlament de Catalunya manifestaven les seves estratègies -o reticències- al camí envers la independència. (”És possible que la nació catalana pugui exercir el dret de decidir per aconseguir la independència ?” i encara, “Quines propostes concretes planteja cada partit en aquest àmbit” ?). No relacionaré ni en síntesi les gairebé dues hores de la sessió, però he volgut consignar, almenys, l’èxit de la convocatòria. A la foto, Josep Camprubí, coordinador de la plataforma manresana, s’adreça als assistents abans de començar el debat, amb la participació de David Bonvehí (CiU), Marc Sallas (CUP), Oriol Amorós (ERC), Teresa Mira (IC-V), Joan Canongia (PSC-Psoe), David Vinyals (RCat) i Emili Valdero (SI). Oriol Amorós i Marc Sallas han parlat i, pel meu gust, convençut. I lliuraria accèssit a Joan Canongia que avui, malgrat la franquesa i arguments, jugava a camp contrari. La nota d’humor, al primer minut, l’ha posat el representant convergent: “Avui no us enganyaré…”.

Un cop a casa, el 3/24 em posa al davant el conseller Tresserras que aquest dilluns s’ha donat d’alta a ERC, “des del convenciment que al país han passat coses importants, hi ha hagut un canvi profund i una crisi del sistema polític que podria posar en risc conquestes molt importants” i (davant aquesta situació) “l’independentisme com a acció democràtica i d’esquerres té com a referent organitzatiu Esquerra”.
Tresserras dóna gruix al discurs d’Esquerra i és el primer a esbandir l’independentisme de testosterona, fet d’audàcia i simplisme, sense resultats. I, talment al vespre al debat, recullo els mots d’en Joan Puigcercós qui davant Tresserras ha afegit “amb aquesta alta no pensem en les eleccions, pensem en l’endemà, quan s’obrirà un nou escenari i l’aportació de Tresserras serà importantíssima“. I del tot necessària m’atreviria a vaticinar…
PS Els camins cap a la independència encara no són matèria tradicional però, en aquest bloc, accepteu que almenys cada vegada són més populars.



·         14 novembre 2010
·         17:09
·         0

La Sardana, dansa d’interès nacional

Em penso que vaig rebre aquesta foto el mateix dijous que ens reuníem a l’Auditori del Palau de la Generalitat per proclamar la Sardana dansa patrimonial d’interès nacional. Per això l’aprofito i l’agraeixo (a l’Anna Ballesteros, que la va fer per la Diada, a Manresa). Però torno a dijous passat, al Palau de la Generalitat. La sala era plena de gom a gom i a la plaça Sant Jaume es preparaven una cinquantena de músics per celebrar l’efemèride, tots ells voluntaris i convocats per a l’ocasió (des de Perpinyà, premi a la Milenària: van venir-ne vuit components!).  Fou un acte senzill i, alhora, prou emotiu. L’Honorable Conseller Joan Manuel Tresserras introduí l’acte en un parlament escuet, on reiterà la seva disposició a treballar per renovar, actualitzar l comopartir la nostra cultura popular, “però no pas disposats a renunciar-hi“. Després, en Bartomeu Duran, el president de la Federació Sardanista de Catalunya, des del faristol manifestà que érem davant d’un primer pas en el reconeixement de la Sardana i, emfàtic, en el seu parlament ho repetí fins a set vegades. I és cert, el reconeixement fa curt, ja ho deia en un apunt del 12 d’octubre. Però és el que hem sabut manegar amb les lleis d’avui. Això i l’expectativa alta de futur. Sigui com sigui, l’emoció del moment la resumí el Vice-president qui, amb vèrbola clara -el Josep-Lluís Carod-Rovira de les grans ocasions- féu l’elogi de la sardana alhora que denunciava que alguna cosa al país no va bé quan ens han calgut trenta anys de Generalitat per arribar a aquest reconeixement… Després, lliurament del diploma acreditatiu, (”la sardana, element festiu patrimonial d’interès nacional”) declaracions a mitjans i tothom cap a plaça. Fosquejava, però les tres sardanes que seguiren dirigides per en Jesús Ventura feien goig. I quan me’n vaig anar -encara m’esperaven a Montbui i a Navarcles…!-  vaig pensar que tot plegat, aquest primer pas, el reconeixement, totes les complicitats que en aquell moment es respiraven, havien valgut la pena. 







·               15 novembre 2010
·               00:48
·               0

Abans no marxi a Nairobi…

Escric aquestes ratlles a mig fer la maleta: aquesta matinada sortim cap a Nairobi, Kenya, a participar a la Convenció per la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial. És ben sabut que des del Departament hi hem proposat els castells, en un exercici de participació ciutadana impulsat conjuntament amb la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, la revista Castells, i la delegació catalana de la Unesco. I bé, les perspectives semblen bones, i ben aviat compto que en tindrem notícia, però ara mateix em limitaré a consignar les novetats d’aquets dies i esperar -potser amb una capcinada- que siguin les 3 i enfilar la carretera de Manresa a l’aeroport del Prat. Amb la seguretat de no trobar-hi retencions!

Diré doncs que divendres fou un dia ric, encetat de bon matí a Mataró a la convocatòria de la Confederació d’Agrupacions de Cultura Tradicional Catalana que, conjuntament amb el Centre Unesco de Catalunya varen preparar una primera jornada sobre Cultura tradicional i administració local. Una quarantena d’assistents, i novetats de darrera hora sobre la transposició de la directiva europea sobre pirotècnia. Com bé recordareu, la Transposició de la Directiva europea va resultar en l’aprovació del “Reglament d’articles pirotècnics i cartutxeria”. Per tal de preservar les manifestacions festives amb ús de pirotècnia, el “Reglament…” incorpora una Instrucció Tècnica Complementària (la ITC 18) que permet, entre d’altres mesures, que no siguin aplicables a determinades manifestacions les limitacions d’ús establertes amb caràcterrò general, com ara les relatives a les edats mínimes i les distàncies de seguretat. Però per tal que sigui aplicable el que disposa la ITC 18 a una manifestació festiva amb ús de pirotècnia, cal que es compleixin dues circumstàncies: la primera, que estigui reconegut el seu caràcter religiós, cultural o tradicional. I la segona, que el grup de foc que realitzi l’activitat estigui format per persones amb una formació acreditada.

Doncs bé, pel que fa al reconeixement del caràcter religiós, cultural o tradicional de les manifestacions festives, competència de “las Comunidades Autónomas”, el Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació ha signat una resolució amb data de 3 de novembre (ben properament al DOGC) en que es fa, d’ofici, una declaració genèrica de les manifestacions festives amb ús de pirotècnia que se celebren a Catalunya. Aquesta resolució permetrà a tots els municipis on s’organitzin correfocs o altres festes amb ús tradicional de pirotècnia, acollir-se a la resolució publicada al DOGC en el moment d’autoritzar l’activitat, evitant així la petició del reconeixement individual de les festes amb foc per part dels municipis. La resolució, de costat al període formatiu que ja vam començar el 2 d’octubre deixa el panorama net de núvols: una altre objectiu assolit!

Divendres encara tenia un colofó impressionant: la presentació, a la Fatarella (la Terra Alta) del primer volum de la col·lecció “Estudis sobre el patrimoni etnològic de Catalunya”. Es tractava de “Bruixots de l’aigua. Els saurins a Catalunya” de Rosa M. Canela. I el resultat fou un èxit es miri per on es miri. L’alcaldesa de la vila exultava, no només pel públic que es va congregar al casal, sinó perquè l’autora -fila de Cabra- havia triat la Fatarella per a la presentació en homenatge a l’avi, saurí i fill de la Fatarella també. En fi, entre els presents mitja dotzena de saurins d’arreu del país i una notable assistència de gent del CPCPTC, tots ells amigues i amics de la Rosa M Canela. I bo, la presentació no tenia hora d’acabar-se! I a les paraules de l’autora, les d’en Pep Fornés, director de l’Etnològic, o les de les autoritats a l’acte s’hi sumaren les dels saurins, i després vingueren les presentacions i… Encara ens hi va caure un pa amb tomàquet! Però està clar que vaig arribar molt tard a Manresa…
I acabo donant compte, almenys, de la trobada matinal de dissabte a Reus. Tomba que gira!. És la foto que il·lustra l’apunt: Montserrat Solà, de Carrutxa, presenta amb el tècnic municipal Marc Navarro i els col·laboradors de l’estudi OVNI (Sergi Herrera i Marc Díez) la web festesreus.cat . Era la primera aportació d’una jornada dedicada al patrimoni immaterial i el patrimoni festiu i, singularment, sobre el Catàleg del Patrimoni Festiu a Catalunya. Després vingué una aproximació al patrimoni festiu del Baix Camp i el Priorat, en un estudi i proposta que avala la necessitat del catàleg festiu al país però que, alhora, ens allibera d’establir categories a cada pas. No em vull allargar, les intervencions d’en Salvador Palomar, les d’en Ferran Sugranyes, Teresa Clotet o Roser Vernet (projecte de paisatge cultural d’interès mundial al Priorat) van marcar una matinal densa i propositiva. La resta fou un rallie accidentat pel país (Capellades, Mollerussa… fins arribar a quarts de nou del vespre a Manresa, just a temps pels premis del 3r campionat d’Scrabble dels Països Catalans. I diumenge? El dia del senyor! Encara hem anat a buscar quatre bolets! I ara enllestiré la maleta: abans de quatre hores surto volant. Literalment… Serà el proper apunt!




·               18 novembre 2010
·               20:50
·               0


Els castells ja són Patrimoni de la Humanitat

I bé, els castells ja són des d’aquest dimarts Patrimoni de la Humanitat. O, per ser més exactes, han quedat inscrits a la Llista representativa del Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat que promou la Unesco. Al darrera, una tasca persistent de més de dos anys en un projecte que ha sabut sumar totes les complicitats necessàries: des de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, la revista Castells, el Centre Unesco de Catalunya o el propi CPCPTC. A la fi, la declaració actua com a reconeixement internacional dels castells, i doncs de la cultura catalana. No cal dir que me’n sento ben orgullós: ens cal tant aquesta visualització internacional! I amb tot, allò més important és que el castells obtenen aquesta distinció en tant que tradició viva i -fonamental!- pel conjunt de valors que la seva pràctica posa en joc. Per entendre’ns, el Comitè Intergovernamental de la Unesco reconeix la plasticitat i la història dels castells, és clar, però també la seva capacitat de generar cohesió social, aquesta fórmula participativa de compartir objectius i maldar per obtenir-los a partir de la colla. I la colla és diversitat d’edats i d’idees, cadascú amb la seva formació o els seus recursos. Ras i curt: des de la diferència també es pot treballar. I compartir. I competir a la plaça. I a la fi fondre’s en una pinya que és oberta a tothom perquè, als castells, mai no hi sobra ningú.

Tot això vam anar-ho a defensar a Nairobi -final d’un trajecte que ha passat per Mallorca, París i al capdavall Kenya. I a cada estació hem convençut amb els mateixos arguments. Que els castells són una de les manifestacions culturals més genuïnes i singulars d’Europa. Que sota el seu lema de “força, equilibri, valor i seny”, els castells constitueixen una experiència apassionant d’autosuperació individual i col·lectiva. I que els seus valors són els de l’esforç, la solidaritat –entre els integrants de la mateixa colla però també entre colles–, i el de la integració: gent de totes les edats, condicions i capacitats sota un mateix projecte. I a Nairobi vam triomfar! No pas perquè a darrera hora algú no provés de comprometre l’empresa -una carta denunciant els riscos infantils totalment fora de lloc- però el cert era que hi havia arguments i material suficient com per fer valdre la veritat i els mèrits. I ens en vam sortir!

Al capdavall, la foto d’aquest apunt ja és de dimecres. No marxàvem fins el vespre i tot el dia fou un anar i venir d’entrevistes. A l’hora de dinar, però, ens vam aplegar amb els periodistes catalans que s’havien desplaçat fins a Nairobi i aquí ens teniu, uns quants, dalt d’una Toyota en funció de taxi. En primer terme, radiant, en Miquel Botella. El president de la Coordinadora de Colles ha estat tots aquests mesos el representant de la Comissió Castells Patrimoni de la Humanitat però cal fer notar, alhora, la tasca feta els darrers anys a la Coordinadora: estatuts, convenis amb TV3, amb la Damm… Al darrera, el Conseller Tresserras, qui ha tingut en tots els dies un paper actiu de primer ordre -provant de convèncer tothom, fins argumentà a l’ambaixador espanyol a Kenya la necessitat de la nostra independència!. D’anècdotes un munt, tantes com hores d’avió en tres dies: més de quinze mil quilòmetres en quatre vols categoria turista, i una sensació de feina feta que celebrarem aquest dissabte tarda a les instal·lacions de la cervesera Damm

PS: dos enllaços, als blocs del MHP del Parlament de Catalunya -text de reconeixement llegit a Nairobi- i al de Lluís Garcia-Petit, cap del departament de Patrimoni d’UnescoCat



·               21 novembre 2010
·               09:09
·               0


Un dia complet a Barcelona

Ahir vaig ser a Barcelona tot el dia, i tot el dia va tenir l’emoció de les grans jornades. Al migdia, al Palau -”allà on uns hi guanyaren l’èpica i d’altres perderen l’ètica”- vaig ser un més dels dos milers de valents que l’omplíem. I feia goig de debò: Esquerra entra a la recta final d’aquesta campanya convençuda de la feina feta i de la que encara ha de fer. Que l’hem de fer tots, compromesos en la construcció d’un país.

Després, a la tarda, festa grossa a l’antiga fàbrica d’Estrella Damm. Hi vam celebrar haver aconseguit inscriure els Castells a la llista del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Amb els amics de la Unesco, de la revista Castells, amb la Coordinadora de Colles, i amb representants de moltes d’aquestes colles que no es volgueren perdre ni el concert ni la festa. Presència política, és clar, d’alcaldes i regidors d’arreu del país. L’HC Joan Manuel Tresserras, discret entre el públic, cedeix qualsevol protagonisme a la Comissió Castells: ens estalviem els habituals estira-i-arronsa de protocol. I als discursos, breus, hi sura un sentiment de comunitat que tot el públic comparteix. Un públic divers i heterogeni, talment ho és el país. Però compromès a cada castell, a qualsevol repte: fem de la cultura popular una eina de cohesió social. En acabat, una dotzena de pilars tanquen la mitja part amb l’emoció a flor de pell. I a cada anxaneta jo hi veig l’estel del nostre futur.



·               24 novembre 2010
·               07:39
·               1


Jornades Nacionals de Patrimoni Etnològic

Ahir vam enllestir les Jornades Nacionals de Patrimoni Etnològic: han estat dos dies rodons, amb una molt bona acollida a CaixaForum. Més de 185 assistents i algunes ponències memorables. No puc pas parlar de tot perquè me n’he perdudes moltes, atès que aquests dies estem de tancament administratiu de la legislatura. Però superat el protocol d’inauguració, dilluns en Michael Rautenberg (Universitat Jean Monnet, Sant-Etienne) plantejava que la protecció del patrimoni etnològic immoble no hauria de ser només institucional: tots els ciutadans hi tenim dret perquè és la nostra manera d’apropiar-nos del món, d’allò que ens envolta i volem conservar. D’allò que voldrem transmetre… Doncs bé, el conjunt de ponències i taules rodones d’ambdós dies han anat en aquesta direcció: des de l’Horta de València, les Adoberies de Vic o el transformisme i petardisme a les festes del barri de Ciutat, a Mallorca. A la cloenda, després d’un col·loqui i debat intens -de la mà d’en Manuel Delgado- no vaig sinó animar els darrers assistents que quedaven sencers: la recerca etnològica té, segur, un esdevenidor brillant. Que no vol dir que ningú s’hi faci ric, és clar. Però que les fórmules de participació que genera, la necessitat contemporània de nous codis de valors i fins els debats per apropiar-se’n faran desaparèixer l’oblit que algunes administracions han tingut fins ara… O, en positiu, farà que multipliquin l’interès. Acabo amb la mateixa idea d’obertura: ens queda pendent, això sí, la reforma de la llei del Patrimoni, tan moderna el 1993 i avui mateix tan envellida. Ha canviat el món, ha canviat la percepció de la recerca i fins ha canviat la terminologia. Cal l’actualització i, posats a fer, cal avançar cap al catàleg patrimonial únic. Que per això hem prestigiat l’immaterial. O no…?

A la foto, un trio que s’ha ben trobat: el Roger Costa, la Vero Guarch i el Rafel Folch. El Servei de Patrimoni Etnològic del CPCPTC és més ampli, és clar. Però aquest trimotor ha mogut tots els fils, totes les col·laboracíons de la xarxa que és l’Observatori per la Recerca Etnològica, i al final se n’ha sortit. Ahir, cansats però satisfets, encara van tenir l’humor de deixar-se retratar. A ells i a tots els altres que ho han fet possible, moltes gràcies!

Un comentari en aquest article


1.      Rafel Folch ha respost el/l’ 03 Des 2010 a les 10:22

Gràcies a tu també per haver possibilitat la realització de les jornades! Van anar bé, la gent en va sortir satisfeta, en vam aprendres coses interessants i ens ho vam passar bé. Un èxit!
Fins ara,
Rafel







Cap comentari:

Publica un comentari