27 de gen. 2011

Desembre 2010

Arxius 'desembre 2010'

  • 11 desembre 2010
  • 00:46
  • 0


Després del 28-N

D’ençà les eleccions del diumenge 28 de novembre que guardo silenci. D’una banda perquè -en podríem dir casualitat- des del primer de desembre calia actualitzar el programa del bloc i en aquestes coses no sóc ni bo ni molt menys ràpid. Però també hi pesava, és clar, el resultat electoral que semblava que s’ho havia d’endur tot. I encara, els efectes posteriors: quantes pàgines de bloc escrites en calent! Quants comentaris al fèisbuc assajant explicacions, condols, també felicitacions… En aquest ambient, poc hi pesaven les visites a fires pessebristes o aplecs com el sarau artesenc: som a les portes d’un (nou) canvi i aquest “tomba que gira” no en pot pas quedar al marge.

Churchill deia que després d’un recompte electoral, només importa qui és el guanyador, tots els altres són perdedors. Però també deia que l’èxit no és definitiu, que el fracàs no és fatídic, que el que compta és el valor per continuar. I doncs, a Esquerra, al llarg de vuitanta anys n’hem passat de tots colors, com a partit, i com a país. I està clar que haurem de continuar treballant, sense parar, com sempre, al costat de la bona gent, valenta, humil, honesta i que vol un país lliure. Continuarem empenyent, sense esperar-ne res a canvi!

També, ara fa 7 anys, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya van fer-nos confiança i van optar per l’alternança democràtica, del catalanisme d’esquerres. Ara els ciutadans han fet confiança per a una segona alternança, de centre dreta. Però sempre, amb el catalanisme com a eix vertebrador, perquè el catalanisme és l’únic que pot fer avançar el país. I que ningú s’equivoqui: la novetat, encara que sigui un punt dolorosa per ERC, és que afortunadament, d’independentistes, n’hi han arreu!

L’ electorat de l’esquerra independentista s’ ha esberlat en tres parts: l’ una, ha optat per fer un pas enrere i agrupar-se amb el programa moderat de CiU; l’altra, ha fet tres passos endavant apostant per opcions que oferien solucions immediates però impossibles. I, finalment, hi ha els 200.000 electors que han resistit al nostre costat… El millor retorn serà treballar, continuar treballant, des de la humilitat. Aprofitant els millors actius. Recuperant confiança. I només, a manera d’analgèsic, de tant en tant recordar que, gràcies a moltes frivolitats, haurem de picar molta pedra

Sigui com sigui, prenem nota dels resultats, doncs, i els analitzarem amb cura: ara s’imposa un temps de reflexió. Que no vol dir ni silenci ni -tampoc- audàcies estomacals. Una autocrítica serena, revisant què no hem fet bé i recollint el pòsit i l’aprenentatge de tots aquests anys compartits. Que d’alguna cosa –segur- hauran de servir…

Al capdavall, el meu record particular és que des del municiapalisme vàrem fer el canvi, ara fa quinze anys, també a Manresa: ERC partit de govern. No n’hi havia prou amb parlar d’independència, calia saber què caram era un embornal. I ens va anar bé: hem participat des de primera línia en la transformació de la ciutat en règim de coalició. Amb costos, però amb resultats magnífics. Incontestables. També al país des de l’any 2003…

Doncs acabo -demà ja tornaré a la cultura popular, en els darrers fulls d’aquest bloc. Hi ha un relleu però continuem al servei del país. I tot el bagatge acumulat ens acosta, més que menys, als nostres objectius. Que no són altres que els de treballar per uns ciutadans més rics imés cultes. En un país nou, i que es vol lliure.




  • 14 desembre 2010
  • 00:26
  • 0

Temps de descompte

I malgrat tot, l’agenda cultural no es detura, és clar. Divendres, a l’Ajuntament de Manresa, vam presentar el cinquè volum de la col>·lecció “El patrimoni festiu”. El tema són els Pastorets i coincideix amb el centenari de les seves representacions als “Carlins”. A més a més de l’autor -Josep M Soler- i del president de l’entitat, del president de la coordinadora de pastorets, i de l’alcalde o jo mateix, també escoltem una presentació brillant d’en Vicenç Villatoro: no només el Pastorets, sinó el paper de la cultura popular i l’associacionisme. Una reflexió lúcida i gens còmoda atès que contempla la renovació perpètua de la cultura popular i també, a vegades, la mort de les tradicions, d’aquelles que ja no ens són útils…

Després, dissabte, a Mataró, tercer simpòsium sobre promoció i difusió de la cultura tradicional. Més discursos, inauguració, els comentaris amables a l’hora del cafè. Treballar “en funcions” és una experiència singular pel cap baix, a mig camí del míster cellofan o del malalt desnonat. I amb tot, escoltar l’experiència comunitària del centre de cultura tradicional-Museu escolar de Puçol ja justifica la matinal: en Luís Pablo Martínez, tècnic de patrimoni de la Generalitat valenciana desfà tòpics i em fa venir ganes de tornar a Elx, i de passar-hi uns dies. I m’adono que estic pensant en clau de recerca etnològica però també, meravellat per l’experiència pedagògica. I m’agrada redescobrir que, al capdavall, sóc mestre…

I diumenge? Vaig tornar a Mataró (41a trobada de Pessebristes de Catalunya i Balears) a defensar l’absoluta modernitat del pessebre popular. I a la tarda, remat a Barcelona: “Ben viva, ben nostra”, Ballets de Catalunya, a la Plaça del Rei. Música en directe, amb el grup Soca-rel. Fa fred però la plaça s’omple fins i tot amb els passavolants atrafegats per la tarda de botigues. A les vuit, camí de Manresa, penso en aquest dilluns, i en el dimarts, en aquest calendari que s’esgota. Penso en els reptes d’Esquerra i en els meus propis. Després em miro algunes fotos del telèfon i penso en aprofitar aquesta de sota. O la dels Pastorets copiada de l’InfoManresa. I penso, encara, que tot plegat -aquests quatre anys, la feina feta, el pacte que la inspirà, el tracte amb el conseller Tresserras…. ha valgut la pena. I que malgrat els resultats, mancances o omissions, no me’n desdic.  

Pessebres i pastorets en clau contemporània: utilíssims per sortir de casa o per modificar-ne l’aspecte! Per compartir creativitat i participació ciutadana. Posats a fer, aboco aquí el meu pròleg del llibre dels Pastorets…

Cada vegada que torna Nadal som molts els que retrobem, a cada representació de Els Pastorets, un efecte balsàmic. I és que Catalunya, que s’ha fet migrant del camp a les ciutats, perviu en una cultura popular nostàlgica d’un passat rural, mitificant masies i pastors, sovint idealitzant uns continguts de caires conservadors. I, contra pronòstic, tot això ha fet que els Pastorets encara funcionin bé: a diferència de tanta oferta subvencionada, fins permeten fer les paus a la taquilla!. O gairebé: dependrà dels equilibris entre la direcció artística, sempre més creativa que no pas el tresorer de l’entitat… Però vaja, si goso afegir-me a aquest estol de prefacis, és només per dir que l’extraordinària continuïtat dels Pastorets funciona sobretot perquè ha sabut adaptar-se als nous temps, en formes i a vegades en el fons i tot, sempre a cavall de l’energia que el moviment associatiu li proporciona. Tenim al davant una història senzilla, un conflicte habitual entre el bé i el mal, d’un maniqueisme primitiu: quin goig percebre l’escàndol infantil quan en Rovelló prengui l’entrepà d’en Jeremies i ho vulgui amagar barroerament… Als adults ens encanta, ara que hem après a mentir tan bé! Doncs això, la història és contemporània, llevat és clar del naixement de l’infant Jesús. Tota la resta sembla acabada d’escriure, si no és que hi està: aquells vicaris parroquials que escurçaven o allargaven el text!. Aleshores ni l’esgae arribava als petits teatres ni a l’escola parlaven de literatura catalana. Però les llicències han arribat fins ara: heus aquí els Pastorets, refregits, renovats, fent equilibris sobre l’escenari, amb tramoies de pura artesania. Hi ha el duet pastorívol, és clar, hi ha els dimonis i mig poble d’Israel. Amb resultats a vegades prou fidels a la història sagrada o, d’altres, un punt arravalats, curulls de dimonietes més escotades que no escuades. De tot he vist i, amb tot, considero els Pastorets patrimoni nacional també. Amb experiments o amb reiteracions, amb corda per anys. La gràcia és la seva subtil evolució, la llibertat que donen. I és que vaig viure Pastorets des que tinc memòria, a la parròquia de la Sagrada Família i a Rajadell i, encara, a l’associació de veïns. Recordo sobretot el tràfec del meu pare –tota una vida: pastoret, dimoni, Llucifer, Satanàs i finalment vora la seixantena dirigint la quitxalla del barri en llarguíssimes tongades d’assajos! Aquest desig de fer que les coses rutllin, aquesta capacitat de crear i fer crear a tot l’elenc -la paraula té bemolls!- fa que els millors Pastorets siguin els de la complicitat, els de la proximitat, allà on hi ha un conegut: no els demanem res més, la gràcia de veure’ls, però, sobretot, la gràcia de fer-los, d’emocionar-nos. I, amb el permís de la divinitat, aspirant a tornar-hi el proper Nadal…



  • 17 desembre 2010
  • 12:05
  • 0

Temps de comiats


Si fa pocs dies parlava en termes esportius -aquest “temps de descompte” per on passem tots els càrrecs “en funcions”- ara hauria de parlar també d’aquest temps de comiats: contra pronòstic l’agenda s’ha omplert de visites amb voluntat d’acomiadar-se endreçadament. Plantejant escenaris de futur, hipòtesis de funcionament… fins i tot repassant els comptes, ara que les subvencions s’han endarrerit tant i tant. Sigui com sigui, és clar que som un país cada vegada més educat, on les formes guanyen pes. M’he compromès, amb el conseller Tresserras, amb totes aquestes entitats que treballen amb projectes a més d’un any vista, m’he compromès, dic, a fer un traspàs acurat d’informació. El canvis polítics, que hi són i hi han de ser, no cal que malmenin la feina de bona part de l’associacionisme cultural. I cada dia d’aquest final d’etapa reitero el meu convenciment que al CPCPTC també hi arribarà algú amb empenta i sensibilitat. Que és exactament el què ens convé: les persones passem, i en política més que enlloc. Però és bo que els projectes tinguin garantia de continuïtat…
Amb el mateix esperit, aquest dijous hem anat a sopar tots els membres d’aquest Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. L’escenari del Museu d’Història de Catalunya i una exposició temporal permeten posar peu de foto a la instantània: el somni republicà! Doncs sí que ha estat un somni o, com a mínim, una exhalació. Ha anat tot depressa depressa, i a la fi ens queden coses enllestides i d’altres només embastades. Però el sentiment de treball compartit, de complicitat, és solemne, em penso que inoblidable. Com una gran oportunitat viscuda al costat de tots aquests companys i companyes, o la lluminositat d’aquest personatge que és en Joan Manuel Tresserras qui ens fa arribar, a tots, una estelada amb la següent dedicatòria: “Tot plegat ha tingut sentit. Històric i polític. Gràcies pel vostre compromís, la competència i complicitat. Per la Catalunya culta, lliure, oberta, justa i sobirana que volem! Una abraçada fraternal.
Tot això vam celebrar abans d’ahir al vespre i, en acabat, un goig immens de feina feta, i un punt de pau -i un parell de gots més, també, que el vespre s’ho valia…
————————————————————–
Quaranta vuit hores més tard només consigno, encara, el testimoni de la gent del CPCPTC qui també enllesteixen aquest calendari de comiats: un punt d’emoció escoltant “Que tinguem sort” i en acabat, un manual de tipografia, molta regalèssia i les obres completes d’en Joan Salvat-Papasseit. Sóc, veritablement, a punt de tornar a la secundària. I ja fa dies que m’agrada que tot, una altra vegada, m’hi dugui…




·         21 desembre 2010
·         10:41
·         0

Fia-faia, ateneus i Bruc

Cap de setmana de normalitat: romandre “en funcions” no està escrit enlloc que vulgui dir jaure. Per això, dissabte faig cap a l’Alt Berguedà, per fer arribar el títol de festa patrimonial d’interès nacional a la Fia-faia de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola. Hi són presents els dos alcaldes -Joan Solé, Nicolàs Viso- i també en Josep Ureña, president de l’Associació de la Fia-faia i en Xavier Pedrals, arxiver comarcal i autor d’aquella monografia que és “La Fia-faia, ancestral, màgica, única”. Celebrem plegats la declaració i tots els esforços que han calgut per arribar-hi, i en Pedrals remarca la tossuderia que, ho confesso, els ha calgut per arribar a ser festa patrimonial. Sigui com sigui, la meva enhorabona. I el desig que la singularitat de la Fia-faia continui ben viu a Sant Julià i Bagà, cada 24 de desembre. Preludi de la renovació nadalenca, litúrgia comunitària, eina formidable de cohesió social.

I ahir dilluns, en sessió doble, a dos quarts de vuit els XXI premis Ateneus a l’Ajuntament de Barcelona, a la sala del Consell de Cent. Celebro l’agilitat d’enguany i, més enllà de la prossopopeia protocol·lària, l’enhorabona al Centre Moral i Cultural del Poblenou, l’Orfeó Martinenc -tos dos de Barcelona- i el Patronat Cultural i Recreatiu de Cornellà: tres entitats centenàries i al mateix temps ben vives, dinàmiques i emprenedores. D’entre els premis de la vetllada, reconeixement a mitjans de comunicació (”El teu pessebre a la xarxa”, del grup pessebrista de Castellar del Vallès). I el de Creativitat en Cultura popular i tradicional (”D’un temps”, de l’Esbart Ciutat Comtal, de Barcelona) o el de l’activitat sòciocultural (un molt bon segon premi a la integració de la immigració senegalesa a Salt a través de la música amb la colla castellera dels Marrecs).

I a quarts de deu de la nit -el trànsit em va ser favorable-  encara vaig tenir temps d’arribar a la pre-estrena de “Bruc”, a Manresa. Amb preludi dels timbals de Xàldiga, aquests noranta minuts que signa en Daniel Benmayor ens va deixar clavats a la cadira. Sang i fetge, i un punt de freixura. Ras i curt: una persecució implacable pels colls i cims de Montserrat entre un grupet de francesos -capità, soldat, guia turc i un traidor a la causa catalana- darrera del timbaler (Juan José Ballesta, felicitats per la dicció catalana!) que ara ja no és de Santpedor sinó més aviat de Collbató o Mura o una masia d’allà la vora… Èpica catalana a un ritme, això sí, trepidant. I, tot i l’absència de luxes, almenys no hi ha cap aire de cartrópedra, tot el contrari. Montserrat com a escenari llueix magnífic i, per poc que hom se’n conegui alguns racons o sense haver-hi estat mai, esdevé verament fantàstic… A la sortida tinc la sensació d’haver vist una mena de Rambo nostrat i proper. Potser per això, i a tall d’anècdota, ja us avanço que a Bruc no només és negra la Moreneta! Coincidim amb el conseller Huguet que està radiant -manifestament, també li ha agradat!- i encara amb en Santi Millan qui -el dolent de la pel·lícula- em dóna el minut de glòria en asseure’s al meu costat recordant, ara fa vint-i-cinc anys a Barcelona, que vaig ser el seu profe de català en un tercer de BUP memorable. Tot em torna al mateix lloc: està escrit que me’n torno a l’institut… 



  • 23 desembre 2010
  • 12:55
  • 0

Salvat-Papasseit Poetavanguardistacatalà

Ahir es va inaugurar l’exposició Salvat-Papasseit poetavanguardistacatalà, a l’Arts Santa Mònica: una reconstrucció visual de la biografia vital, intel·lectual i estètica del poeta Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), assenyalant la seva aportació al caràcter ideològic de la primera avantguarda —literària i plàstica— a Catalunya. L’exposició es vertebra en tres espais bàsics: l’Ateneu, lloc de formació i de col·lectivitat política que representa el despertar de la consciència social i la primera literatura periodística de Salvat; la Galeria, un àmbit de relació amb el món de l’art i els artistes a través de les Galeries Laietanes on treballà, espai de recepció de l’avantguarda europea; i el Sanatori, relacionada amb el temps de convalescència i reclusió física i estètica de Salvat.
Més enllà de la meva devoció per l’estètica i trajectòria d’en Salvat-Papasseit, el cert és que l’exposició val molt la pena. Romandrà oberta fins el proper 3 d’abril, però no és pas cosa de deixar-ho pel final! Gens encarcarada -el primer objectiu de les comissàries Pilar Bonet i Maia Creus- la circulació pels tres àmbits es remata amb una mostra de com ha estat de popular l’obra d’en Salvat-Papasseit. Llibres, discos, recitals o noms de carrer, plaça i institut. Tant se val: els trenta anys de la seva vida foren breus però suficients per obtenir el reconeixement de generacions i generacions. Fins arribar ahir el vespre: les paraules de Vicenç Altaió, Oriol Izquierdo o del conseller Joan Manuel Tresserras enllestien també el mandat. Potser per això encara insistí en el concepte de “cultura electiva” i “l’elitisme multitudinari” que vindica l’excel·lència i la qualitat. Això i un sentit “…i bon vent i barca nova” auguri del relleu imminnent. Tot amb tot, l’ambient Papasseit presidia: a fora plovia i les notícies ens duien que el tribunal suprem havia decidit que el castellà també és llengua vehicular a Catalunya, carregant-se l’esforç de dècades per la normalització i el procés d’immersió lingüística a les escoles. Perquè “el filisteu encara governa els nostres domenys“… ( I avui la millor resposta no és pas dir que això no passa!)


  • 27 desembre 2010
  • 00:29
  • 0

Nadal, Sant Esteve…

Aquest és, també, un Nadal diferent. He apartat un bon gruix de propostes més o menys protocol·làries i a la fi he optat per un parell d’actes de proximitat -i mai més ben dit: de fet, he triat el desplaçament mínim per tal de combinar almenys enguany la feina del CPCPTC i els tradicionals àpats de Nadal i Sant Esteve. Consigno, doncs, d’una banda el Poema de Nadal, de Josep Ma. de Sagarra que ahir van dur altre cop a l’escenari l’Orfeó Manresà conjuntament amb el Casal Familiar Recreatiu. Tarda manresana, doncs, amb el Kursaal ple de gom a gom. Hi podem escoltar fins a vuit temes del repertori tradicional i fins i tot un darrer “Nadal! Nadal!” d’en Joan Llongueras que bé podem considerar del tot popular. Els arranjaments, a càrrec d’en Manel Camnp i en Jordi Badia encara fan millor la interpretació de l’Orfeó, sota la direcció d’en Lluís Arguijo. De fet, en Manel Camp i en Jordi Badia, amb en Lluís Ribalta, Jordi Camp i Àngels Rios hi posen la música en directe. Del recitat d’en Sagarra no caldria parlar-ne: encara avui funciona -i els actors hi posaren dicció i voluntat, destacadament l’Ivan Padilla. En fi, riscava d’acabar-se tot en un to local, però em penso que es pot ben dir que van reeixir.  I mentre tornava a casa encara emvaig entretenir a rumiar la validesa del text d’en Sagarra -omple la boca tan bé!- i el resultat atzarós de d’altres composicions nadalenques, posteriors i progressistes, sempre amb voluntat reflexiva. Ras i curt: ara farà vora cinquanta anys que el Concili va fer feina, o que s’imposava el concepte de la luita de classes. Però Sagarra és molt Sagarra i aguanta el xàfec de la contemporaneïtat que, al capdavall fins i tot jo abdico, encara que rondini, després de l’emoció dels caminsque van a Roma o la cançó a la boca del lladre, que no surt. I doncs, el final -com sempre- Sagarra ens permet pair bé la torronada, Nadal és Nadal, que diríem, i demà Sant Esteve. I tornarà cap d’any, gener, febrer i tota la penitència. I ai del que es refiés de l’estel i de la galta del nen, i de tot el sucre sagarrià escampat en rima consonant. Això sí, bellíssima…    
I avui, diumenge i Sant Esteve. Amb menys excel·lència però tota la força de la ingenuïtat: el pessebre vivent del Pont de Vilomara, el de la foto. Petit i modest, és cert. Però exemple de manual de tota la força que encara avui conserva el cicle nadalenc. En dos dies, més de setanta persones entre actors i grup de suport fan possible recórrer enmig d’un oliverar les diferents escenes del pessebre. I bé, és cert que la brigada municipal hi ha hagut de destinar moltes hores, però tot l’equip fa goig i si no us ho expliquen no us ho creuríeu. Al darrera, el grup Arlequí i la Dolores Urango com a coordinadora han fet possible el miracle dels darrers anys. Reunir gent d’edats, orígens i idees diverses en un objectiu comú -aquest pessebre vivent- rematat amb una torrada i un raig d’oli. I un tros d’espetec i un porró de vi. Glaçava al Pont de Vilomara però m’ha agradat veure la complicitat de tanta gent en un projecte que ni és el millor del país ni el de la comarca. Que ni ho pretén ser: senzillament funciona perquè fa passar el fred i amb la subtilitat del pessebre fonamenta el poble. I, sense cap mena de dubte, el millora.  




Cap comentari:

Publica un comentari