27 de gen. 2011

Maig 2010

Arxius 'maig 2010'
  • 4 maig 2010
  • 06:51
  • 0
Després que al darrer comentari manifestés l’escenari d’una imminent aprovació del futur “Reglamento de artículos pirotécnicos y cartuchería”, la veritat és que va passar un altre divendres sense aprovació al Consell de Ministres espanyol. Els dubtes que ara fa uns dies intuïem -l’excés d’optimisme que m’atribuïa en Sete Udina des de l’Agrupació del Bestiari festiu- comencen a prendre forma. Quin és l’obstacle que atura l’aprovació del “Reglamento” a Madrid? Ahir nit, el grup de treball que constituïm amb associacionisme, ajuntaments, industrals i departaments d’Interior i Cultura, vam coincidir en la immediata necessitat que l’HC Tresserras intervingui directament en la qüestió i se n’interessi davant el Ministre Sebastian. Perquè alguna cosa no rutlla, i ara sí, els terminis s’escurcen vertiginosament. Arribar a juliol en aquestes circumstàncies és molt més que una temeritat: és carregar-se bona part del nostre patrimoni festiu. I no serà que no hi hem posat temps, paciència i arguments…











  • 8 maig 2010
  • 12:48
  • 0
Finalment, ahir va passar pel Consell de Ministres espanyol el “Real Decreto por el que se aprueba el Reglamento de artículos de pirotecnia y cartuchería”, després d’estar-hi dos divendres encallat. La veritat és que tot el procés s’ha fet llarg, molt llarg. I l’aturada d’aquestes dues darreres setmanes, quan semblava que tot estava dat i beneït, encara ha acabat de fer més difícil el tràngol. Sigui com sigui, ara mateix tenim el “Reglamento…” que incorpora la transposició de la Directiva europea sobre pirotècnia. I amb el nou “Reglamento…” a les mans, desapareix aquell temor inicial que posava en risc bona part del patrimoni festiu dels Països Catalans. O si més no, d’aquells Països Catalans avui sota administració espanyola: no hauríem de perdre de vista que les colles de foc de Catalunya Nord ara mateix, i des del 4 de gener, han quedat a la intempèrie legal des del moment que el govern de França va decidir assumir la Directiva europea sense cap mena d’adaptació a la realitat catalana.
Sigui com sigui, i abans no ens tornem a reunir dimarts vinent el grup de treball per fer-ne una valoració definitiva, sí que podem apuntar que:
Hem aconseguit fer entendre la nostra realitat festiva al Ministerio de Indústria. I això que partíem d’una situació francament adversa, quan el conjunt de les festes catalanes érem una qüestió residual en un reglament adreçat a  la venda, distribució i emmagatzematge pirotècnic. El més difícil d’aquests dos darrers anys em penso que ha estat això: fer entendre que la nostra tradició no es fonamenta en la inconsciència i el risc sinó en una pràctica pautada i oberta a tothom. Per això, ara que tenim els primers resultats, em penso que cal agrair la paciència de tots els participants al grup de treball així com les complicitats que ens han acompanyat discretament tot aquest temps. Encara més, les d’aquesta última setmana, quan per motiu de la redefinició sobre els menors d’edat, el “Reglamento…” s’encallava a Madrid. Jo puc parlar des de l’HC Tresserras a l’assessoria jurídica, els nostres col·laboradors de dins i fora del CPCPTC,  el secretari general de Presidència, el grup d’ERC al Congrés o els tècnics del Ministerio de Industria a qui ja dec –literalment- “una cervecita”, I n’hi deu haver molts d’altres. Passeu-me el darrer apunt en aquest bloc, doncs: tinc la impressió que aquesta última setmana tothom ha fet un esforç per enllestir-ho.
I és que hem aconseguit que es recullin la majoria d’esmenes que vàrem presentar des del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació fruit del consens amb les entitats municipalistes (ACM i FMC) i l’associacionisme del foc (Federació de diables i dimonis, Agrupació del bestiari de festiu Catalunya, Coordinadora de balls de diables centenaris amb parlament). La “Instrucció Tècnica Complementària” núm. 18 en dóna fe. I tanmateix, no podem parlar d’una una satisfacció completa: un segon bloc d’esmenes presentades en paral·lel des del Departament d’Interior, l’agost de l’any passat, no semblen haver tingut tanta fortuna, i caldrà analitzar detalladament –i recórrer!- totes aquelles invasions competencials que s’hi recullen.
Ara tenim dos reptes importantíssims: d’una banda, acordar el concepte de festa popular amb pirotècnia que actuï com a paraigua del conjunt de manifestacions festives del país i, de l’altra, preparar la formació dels responsables de les colles. El nou “Reglamento…”  distingeix dos tipus de ciutadans: els Consumidors Reconeguts com a experts i el Responsables d’aquests consumidors reconeguts com a experts. Ens convé preparar aquests Responsables o caps de colla i certificar-ne –ai!- el seu reconeixement amb el Delegat del govern. Perquè és clar, resulta que en matèria d’explosius no tenim les competències transferides…  En qualsevol cas, tenim 18 mesos per fer-ho. I amb l’associacionisme del foc ja n’hem començat a parlar.
Acabo: la feina no s’ha pas enllestit, però malgrat tots els retards, era important de guanyar aquesta batalla. I ens n’hem sortit. Paga la pena de celebrar-ho, reprendre forces i… continuar batallant. Moltes gràcies a tots els que ho heu fet possible! 


  • 10 maig 2010
  • 10:44
  • 0
A vegades sembla una mica desenfeinat això d’explicar al bloc l’activitat pública del CPCPTC. I amb tot, acabo per tornar-hi quan a la bústia hi trobo material que fa de bon aprofitar. Per exemple, una foto d’ahir tarda, quan ballava el ball del Roser a Vallfogona del Ripollès. Venia d’una trobada multiudinària a Manlleu (25a ciutat gegantera) amb dinar inclòs, d’aquelles que no es resolen abans de les quatre de la tarda. I érem tan a la vora de Vallfogona que setmanes enrera havia dit que sí a l’alcaldessa, la Maria Carme Freixa, que hi aniria mal que fos una estoneta. I l’estoneta són un parell d’hores, patir per la nuvolada, resseguir un cercavila, recordar d’altres estones a Vallfogona, de jove, amb en Jubells. A la fi, el ball del Roser: solemne, magnífic. Sis parelles i una setena d’infantil al bell mig de la plaça. Després ens treuen a ballar i agraeixo la paciència d’una jove Goretti que duia nom de màrtir i, potser per això, tingué la paciència de fer-me seguir aquell ball pla. “És molt fàcil, pas de vals”. I jo encara ric ara, perquè sóc poc ballador fins i tot amb les noies qe fan goig. En acabat tornem cap a Manresa, arribo tard i cansat. I aleshores té, correu d’en Miquel Sitjar, que per això dirigeix els serveis territorials de Girona i té espies per tot arreu. Està al cas de la meva ineptitud per a la dansa però, a més a més, me n’adjunta proves d’un desconegut “Florenci” que donen per un altre apunt i deixar-ne constància al bloc. D’això i de la pàgina del BOE que, puntual, avui publica els acords del consell de ministres de divendres. I entre ells, el “Reglamento…” que dóna carta de naturalesa a la Directiva europea de pirotècnia dins de l’estat espanyol. Doncs això, dilluns feiner: el ball a la memòria i els reglaments al BOE.



  • 16 maig 2010
  • 21:53
  • 0
Ahir vam presentar el segon any del programa Tots som una colla. Una trentena de colles castelleres participen aquest any en el programa d’integració de nouvinguts al món casteller “Tots som una colla”. Aquest programa, plantejat com una invitació, consisteix en la organització d’uns tallers d’introducció als castells que s’adrecen especialment a la població immigrant, per tal que puguin participar en aquesta activitat. “Tots som una colla” és una iniciativa de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC), juntament amb la Secretaria per a la Immigració del Departament d’Acció Social i Ciutadania i el Centre de Promoció de la Cultural Popular i Tradicional Catalana del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, i compta amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona.
Dijous vam presentar la segona edició del “Tots som una colla”, un programa, que l’any passat va tenir la seva prova pilot i que consisteix en uns tallers d’introducció als castells adreçats especialment a la població immigrant. “Tots som una colla” és una iniciativa de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC) que vam desplegar des del CPCPTC conjuntament amb la Secretaria per a la Immigració del Departament d’Acció Social i Ciutadania. Enguany també compta amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona atès que el programa, que arribarà a una trentena de colles, singularment incorpora totes les cinc de Barcelona.
L’any passat es va desenvolupar a manera de prova en quatre de les poblacions amb colla castellera que tenen més índex de població immigrant: Salt, Vic, Guissona i El Vendrell. Als tallers hi van assistir un total de 194 persones, i l’experiència va ser molt ben valorada per tots els implicats. Les colles castelleres, que com molts d’altres grups de cultura popular ja han funcionat des de sempre com una eina d’integració, amb aquest programa fan un pas endavant, en una posició proactiva. No només hi cap tothom: els anem a cercar! I és que en una colla castellera tothom hi és vàlid, tothom hi pot tenir un paper. I voleu més cohesió social que la que dóna carregar-vos un veí a l’esquena?   
Si en voleu saber més, només heu de clicar aquí.
















  • 16 maig 2010
  • 23:04
  • 0
Heus aquí un cap de setmana que va començar divendres al vespre, a Figueres. I ahir a Berga i Perpinyà, amb remat a Mollet avui diumenge. Una activitat que reflecteix el dinamisme de la cultura popular, diríem, i tant!. Tot l’any de bòlit, però de Sant Jordi a Sant Joan, més hores i dies hi haguessin… Em queda el dubte que fa pocs dies publicava en Joan Francesc Mira al final de “El temps”. Excés de festes, es titulava, i l’escriptor (i antropòleg i sociòleg i… ) manifestava sense embuts: “He arribat a concloure que ho fem tot malbé, com tantes coses. Per excés de promoció pública, per excés de diners, per massa gent, per massa dies i hores, per massa quantitat de tot. Una ofrena de flors és bonica, una desfilada de tres dies seguits és una rutina insuportable. Llançar-se tomates pot ser divertit, inundar places i carrers de pasta de tomata és repugnant“. Llegiu-vos-el si us vaga, ben aviat al “Punt de Mira” i podríem parlar-ne una estona llarga…
Sigui com sigui, aquest anar i venir ja és el que explica el títol del bloc. I no puc pas dir que aquests tres dies intensos no hagin valgut la pena. Tot el contrari. Divendres, a Figueres, Jornades els Jocs en la Història 2010, organitzades per l’Institut Ramon Muntaner, el Museu del joguet i el propi Departament de Cultura i Mitjans de comunicació. En aquesta tercera edició -vam començar fa dos anys a Tàrrega- es dedicaven a la Cultura Material i Cultura Immaterial en el Joc, i més enllà de la inauguració feien el ple dissabte. El dissabte, però, ja tenia doble sessió: al matí, presentació a Berga de les partitures de la Patum que des del CPCPTC hem editat amb Dinsic i, és clar, el suport del propi Ajuntament de Berga. Una obra que era imprescindible i que té al darrera uns dinamitzadors incansables. Perquè han treballat de debò per tenir-ho apunt ahir, tot just 24 hores abans el tabal no anunciés que, enguany, per Corpus hi tornarà a haver Patum!. L’acte, senzill, tenia un punt de solemnitat: quina diferència d’ara fa un any imig quan la directiva sobre prirotècnia ens neguitejava! Ahir vam celebrar les partitures i en Juli Gendrau i Jaume Vima -alcalde i regidor de Cultura- estaven contents. I els músics també: com s’entendria, si no, el cercavila fora de programa que va obrir l’acte travessant la plaça de Sant Pere amb tota la pompa? La foto il·lustra el final de la presentació, amb en Sergi Cuenca i en Pep Moneo contents. Feina feta no té destorb!. I a les dues, cop de cotxe via Puigcerdà i cap a Perpinyà per la Sardana de l’any. Hi vam ser a tres quarts de cinc, el temps comptat per fer un entrepà i tombar per la llotja, catedral i arribar a tres quarts de sis al Palau de Congressos. I va anar bé, molt bé. Fins el punt que a les sis vam començar la segona sessió -la primera, havia començat a les tres, en un horari molt de Catalunya Nord… La sardana de l’any va funcionar (Cap d’any a Tossa, de Sigfrid Galbany), i val a dir que les darreres edicions cada vegada incorporen un petit triomf, una millora. Enguany, no em titlleu de localista, el moment més emocionant de la tarda va ser a mans de l’Esbart manresà, amb Canigó. Dues cobles, arpa i percusió, i recitatiu d’en Xavier Mestres. Cal dir que, escoltat a Perpinyà, encara era més emocionant?  Acabo: avui hem tingut catifes a Mollet. I feia goig. Les catifes, la trobada d’esbarts infantils, els marxaires que tornaven de la serra de Marina. Un matí de festa, maig, primavera, sol. El punt de festa necessari, els carrers plens a vessar. I transformats per les catifes, per l’olor que -efectivament- anuncia Corpus. Que vé a dir que tot això -la festa, les flors, la primavera…. és per nosaltres. I que, si per a tot cal mesura, ara el maig bé ens podem permetre descordar-nos. I celebrar el goig de viure.   

  • 26 maig 2010
  • 14:38
  • 0
De fa dies que no escric ni quatre ratlles. Massa feina, massa coses. Ni el relat d’un cap de setmana llarg no m’ha servit -una visita a la casa galega de l’Hospitalet, uns premis Recercat a Badalona, la redacció inacabada d’un article llarg pel proper número de la revista Caramella… i ja tornem a ser dimarts. Quin dimarts -i quin dimecres!. Hom diria que el CPCPTC enfolleix a demandes i correus, com un aiguat que no té aturador. Ahir el Consell executiu declarava fins a set festes del Catàleg del Patrimoni Festiu. I els diaris trucaven perquè volien detalls, i els ajuntaments que no hi sortien trucaven perquè volien explicacions, i algú es despenjava que també voldria ser catalogat. Enmig del marasme, fallava una cita amb la subdelegada del govern per veure com hem d’entendre el text del “Reglamento de pirotecnia y cartuchería”. Em “convidaven” excepcionalment a la tarda a passar pel Consell assessor del poble gitano per explicar què ha fallat en el procés de consecució de la Fundació pública cultural del poble gitano. I més i més: els que esperen una esmena a unes declaracions que no hem fet, els que aspiren a una subvenció fora de concurrència. Els cinquanta correus de cada dia, les trucades d’interlocutor desconegut, els essaemaesses del capvespre quan algú no es rendeix i desitja -només!- una resposta. Les baixes de la plantilla, les retallades pressupostàries, les caixes que no concreten xifra. En acabat arribo a casa massa tard, el temps just de fer una amanida per quatre i agrair l’ànima caritativa que ja ha enfornat una Quiche Lorraine per compassió familiar. Som dos quarts d’onze. Com que fan House a la Cuatro m’hi rendeixo. Encara més: ens hi rendim. Rosego una galeta i penso que els plats, ni que fos per quedar bé, els hauria de rentar jo. I l’article pels de Caramella, diu la consciència? Demà en llevaré a les sis, vinga. Deixo que en House vagi embolicant la troca i prenc nota del seu castellà desmanegat: la pràctica mínima per continuar batallant amb el Ministerio…  A veure si demà -o demà passat o l’altre, tant se val: un  dia d’aquests recupero el to, trio una foto, faig un apunt dels de debò.











  • 31 maig 2010
  • 07:42
  • 0
I malgrat tot, aquest mes de maig l’acabo amb la sensació de feina feta, d’avançar. Els dies de cada dia i també els caps de setmana. Que vol dir començar aquest divendres a Cassà -XXXV Nit dels músics, una audició de sardanes que enguany es dedicava al centenari de la cobla Principal de Cassà. Fins a 115 músics dalt de l’empostissat sota la direcció d’Antoni Mas i Bou!. En Quim Massa, president dels Amics de la Sardana és un belluguet que fa que les coses rutllin i tot el vespre -que s’acaba indefectiblement amb la sardana “el Sereno” a les dotze en punt- és un anar i venir per atendre el caramull de gent que vol seguir l’audició, o que la balla, al Passeig Vilaret. Entre la gentada, alguns manresans: en Joan Lázaro, que hi va estrenar “Coral·lina” -rodona, festiva, pensada per sonar ben bé aquell vespre- i en Leandre Fuster, l’ànima de l’entitat Nova Crida. En Leandre, al capdavall, és fill de Cassà, però la feina i l’amor el van retenir a Manresa. Ens hi ha dut el mateix entusiasme sardanista que respìra Cassà i ja deu haver superat tres dècades davant d’una entitat que, sobretot, balla i fa ballar sardanes a la nostra ciutat. A quarts d’una declino el “sopar de músics” on l’alcalde, en Carles Casanova, em convida. Demà vull ser, amb més o menys condicions, a Tortosa de bon matí. Diu que no pateixi, que acabaran a les 4 i tindré temps d’arribar a les 10 a Tortosa. La idea és bona, però de sempre que estic acostumat a dormir de nit. Encara que sigui poc…
Dissabte, sí, a les 10 a Tortosa. Segona jornada d’un primer Congrés de Cultura Popular i Tradicional de les Terres de l’Ebre. Una proposta que fa mesos que m’explicava en Xavier Vega, director dels Serveis Territorials de Cultura i que ha quallat en tres jornades intenses farcides de ponències, tallers i actuacions a l’entorn del joc, la cuina, la música  o els bous. Una exposició al costat de l’auditori Felip Pedrell en feia la síntesi, que em penso que cal compartir: no hi ha -no hi ha d’haver!- una cultura popular catalana emmotllada i reiterada arreu del país. Ans el contrari: ens convé respectar, potenciar i difondre tota la seva diversitat. Talment la d’aquestes terres, cruïlla dels PaÏsos Catalans, on les seves formes de cultura popular, la festa, la dansa, la gastronomia…. reflecteixen una tradició viva, integradora i singular.    
Al vespre, a Caldes de Montbui, sopar i lliurament de premis del 22è concurs de Teatre Amateur, “Taca’m”. Aquí l’ànima és en Jaume Pieres, president del Centre Democràtic i Progressista, i el sopar fa goig de debò. Per la sala -un extraordinari menjador de balneari recuperat amb l’esplendor del segle XIX- però sobretot per la capacitat de reunir representants de tots els grups i fer una festa de qualitat, emocionant i àgil. Sense aquella autocompassió que tan mal ens arriba a fer: a Caldes hi ha exigència i complicitats -amb empreses, amb l’ajuntament…- i tot plegat es nota en el resultat. Al costat de grups de Barcelona, de Sant Esteve Sesrovires, Calaf… els que més pugen a l’escenari són un grup de Pedreguer (Alacantí) que van explicar la veritable història de Tirant i Carmesina. Ens en felicitem tots plegats.
I ahir diumenge, amb un sol que gairebé és d’estiu, vam omplir el parc de la Ciutadella amb la Fundació la Roda. Una nova edició de “la Tamborinada” posava lema a la festa, “Belluguem-nos tots”, i la convocatòria tan potent com d’altres anys, aquest cop guanyava presència i discurs: des de la Roda, i amb la col·laboració del Cocarmi i l’Once la Tamborinada, s’incorporaven col·lectius amb discapacitats no pas com a públic sinó com actuants. Amb espai propi. I de debò que feia goig de veure. La Tamborinada, la Fundació la Roda per ser exactes, és fruit de la tossuderia d’un personatge tan singular com entranyable, la Lluïsa Celades. Quants anys fa que ells “es belluga”? Moltíssims. Mou i fa moure, i amb aquell caràcter que gasta -o no se’n diu caràcter d’això?- aconsegueix aquelles complicitats que abans deia. La de la Generalitat (enguany per conveni!) i la de TV3, ONCE, Cocarmi…  i l’ajuntament de Barcelona i la Diputació… i tot un estol d’empreses que se sumen a la festa! Els protocols, abans del migdia, inauguren la jornada i els de Gog i Magog cacen els consellers Tresserras i Capdevila amb unes tisores colossals. Seria una foto simpàtica però només tinc aquesta altra, de la Lluïsa Celades arengant el respectable. Serà un record, i també la cloenda d’en Tresserras (programa ètic, programa polític). “A cadascú segons les seves possibilitats a cadascú segons les seves necessitats”. És un clàssic, però va bé de tenir-ho present…

Cap comentari:

Publica un comentari