27 de gen. 2011

Juny 2010

Arxius 'juny 2010'
  • 8 juny 2010
  • 15:38
  • 0
Si el final de maig va resultar complet (la tercera sessió del repensar el CPCPTC, al Museu d’Història va ser prou participada i, a excepció d’alguns grinyols, altament pedagògica), aquest mes de juny ha començat amb una empenta de les que fa goig. Potser perquè enguany, juny neix a redós de Corpus…

1-  Reunió amb la Federació d’Ateneus de Catalunya, el dimecres dia 2. El debat sobre el PecCat, els seus riscos sobre el patrimoni associatiu, el paper dels ajuntaments… El conseller s’hi afegeix a la segona part, però el cert és que aquella tarda ens posem d’acord aviat per debatre el PecCat en una matinal de dissabte el proper setembre. Amb exemples de bones pràctiques… i d’altres que no ho són tant.
2- Corpus a Barcelona: el migdia de dijous faig una bona passejada pel barri vell de la ciutat on vinc cada dia a treballar: el conjunt de patis i fonts engalanades amb l’ou com balla és espaterrant. La turistada ho devora amb ulls goluts, però no sé pas si hi plega gran cosa. A mi, com més gran em faig, més em sorprèn. No és que m’estovi: és que vaig sumant anys i preguntes sense resposta. I m’agrada deturar-me per un moment davant l’ou com balla, el goig de la vida, la seva fragilitat i el seu misteri.
3- Encara dijous. Inauguració de l’exposició “La nova cançó. La veu d’un poble”. Si això no va ser cultura popular ja em direu que va ser! Les xifres de cançons, de discos editats en aquells moments són extraordinàries. Després vingué la crisi -després sempre hi ha una crisi- però alguna cosa no devíem fer bé. I amb tot, avui encara vivim d’aquell fenòmen. I és just que l’exposició, magnífica, ho reculli.
4- I el dijous s’acaba davant la televisió, davant de TV3, a casa fent el darrer mos. Tenia ganes de veure la retransmissió de la Patum però vaig ser a temps de veure gairebé el total d’aquest Adeu Espanya? que va tenir més de 750.000 espectadors. Aquests i els més de 250.000 acarats a la Patum em desperten la sensació de país normal. Políticament hi avancem. Culturalment, és una nit de joia: la Patum per TV3 va resultar un bon exercici televisiu, amb capacitat d’emocionar i d’aguantar el “tempo” que el mitjà reclama. Però totes les solucions em van semblar encertades. I em vaig colgar per, l’endemà, matinar i força.
5- Divendres, quatre de juny. Me’n vaig a Esterri d’Àneu on ens reunirem amb representants dels deu centres que arreu del país conformen l’Observatori del Patrimoni Etnològic. La jornada va anar bé, si passem per alt el retard dels pagaments que des del Departament -com a tota la Generalitat- anem acumulant. Van sortir idees per a les properes Jornades del Patrimoni Etnològic (novembre), hi vam comentar les beques d’enguany i, fins i tot, animats pels bons resultats d’aquest treball en xarxa, ens hem decidit a respondre positivament dues sol·licituds d’ingrés: el Museu Etnològic de Barcelona i el Museu de Can Quintana, a Torroella de Montgrí, especialitzat en música. La seva incorporació millorarà encara més el programa, n’estic convençut. I content.
6 - Dissabte a Reus. Una gernació s’aplega a la plaça del Mercadal a punt per una tronada extraordinària a les set de la tarda. La foto fa de testimoni. Celebrem que la Festa Major de Sant Pere ha estat incorporada al catàleg del Patrimoi Festiu de Catalunya com a festa patrimonial. Ha sortit tota la comparseria i fins hi ha una coca gegant de cireres. Empar Pont, la regidora de Cultura, està contentíssima. També els tècnics o el mateix alcalde que no para de repartir abraçades i moxaines. A la fi la tronada, que puc resseguir amb autoritats i representants de totes les colles. És un tomb sensacional i l’esclat final inoblidable. felicitats a Reus!
I el 7è apunt, que seria el de diumenge, ras i curt, me’l vaig prendre per reposar. Els diaris, les truanes, fer un cous-cous per dinar o truites per sopar. Jaure.

  • 14 juny 2010
  • 14:03
  • 0
Ara fa pocs mesos, representants de la Coordinadora de Colles de Geganters i Grups de Grallers de les Comarques Meridionals de Catalunya, o del Cercle Internacional d’Amics dels Gegants, de la Coordinadora de Geganters de Barcelona i especialment de l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya em manifestaven el desig de recuperar la cordialitat i l’entesa. L’objectiu només pot beneficiar tot el món geganter i la Cultura Tradicional Catalana i, per això, els vaig fer arribar aquestes ratlles que em sembla que puc compartir. Al capdavall, ara més que mai, ens cal treballar plegats.
Sumar esforços multiplica els resultats
Benvolguts geganters: només quatre ratlles per tal d’expressar-vos la meva satisfacció més sincera un cop m’he assabentat de les vostres converses. Felicitats! Per aquest pas, més necessari que mai. Tots som fruit de la història, i la diversitat és el signe dels nostres temps. Però, alhora, és del tot imprescindible la possibilitat de compartir projectes, de treballar mancomunadament en objectius més ambiciosos o, pel cap baix, més sòlids.
 Per aquest motiu, assabentat d’una primera reunió adreçada a trobar mecanismes de relació entre la Coordinadora de Colles de Geganters i Grups de Grallers de les Comarques Meridionals, el Cercle Internacional d´Amics dels Gegants, la Coordinadora de Geganters de Barcelona i l´Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya, en vaig quedar molt i molt content. I és que estic convençut que sumar esforços multiplica els resultats: ens obliga a consensos, a repensar propostes…. i ens permet guanyar eficàcia. No és una qüestió de quotes sinó d’entesa, d’arribar a acords. I a fe que ens convé!
 Massa vegades hem construït un mapa de la nostra cultura popular fet de territoris i fronteres, ara administratives, ara federatives, l’endemà d’especialitzacions… fins arribar a una atomització que ens debilita a l’hora d’emprendre reptes, a l’hora d’endegar programes de gran abast.   Insisteixo: no és una qüestió de representativitat sinó d’aconseguir el grau de complicitat necessari per tal que fermentin idees i propostes. De ben segur que el resultat valdrà la pena i comparteixo que, colze a colze, aquesta feta marcarà un abans i un després en la relació de les entitats geganteres.
 Geganters: sigueu valents i sigueu generosos a cada nou pas. I tingueu present que compteu amb tot el nostre suport.
 Una abraçada ben gran,
 Ramon Fontdevila, director del CPCPTC

  • 21 juny 2010
  • 08:11
  • 0
Com que ja fa vuit dies que rumio entrades al bloc i, en canvi, no tinc l’estona de resoldre’n cap, recupero el caràcter d’anteriors inventaris. I això per explicar, aprofitant aquesta foto de Manresa informació, que:
1-El diumenge dia 13 vaig ser a Deltebre, convidat pel seu ajuntament a la festa de la plantada de l’arròs. I vaig plantar arròs, és clar. Tot molt poc protocol·lari, però d’un gran atractiu, resultat d’un d’aquells “Tallers per la festa” que fem arreu del país. Bo i descalç, fins vaig ballar amb la regidora de Cultura. Tocaven els Quicos, ara una jota, ara un pasdoble, i la tarda, després d’un magnífic dinar popular -a l’Ebre, fins cuinant a l’engròs, fan bo l’arròs- quedaven jocs, teatre i tirades de birles. El meu agraïment també a la regidora de Turisme. Entre tots plegats vaig fer un diumenge rodó. Més endavant, tercer diumenge de setembre, convindria anar a la sega… si en teniu l’oportunitat no us ho perdeu!
2- Llibres i més llibres. El dimarts 15 vam presentar a Manresa “Tradició i modernitat”, amb els continguts de les jornades professionals de la 12a. Fira Mediterrània. I el dijous 17, al Palau March, presentàvem “Joana Vidal folklorista”, d’en Joan Soler-Amigó. S’escau que ambdós títols els ha publicat Cossetània edicions. El material val la pena, sí, però Cossetània hi arrisca els quartos. El nostre reconeixement.
3- Presentació de l’artista convidat a Mediterrània. Dijous migdia, a Manresa, roda de premsa amb en Cesc Gelabert i Lídia Azzopardi, tots a la foto. Trenta anys fructífers i vint-i-cinc de la Companyia Gelabert-Azzopardi. Tere Almar els presenta i presenta el tema d’enguany: el moviment. Puc dir que ho ha tornat a endevinar? Ara fa dos anys va ser Xarxa teatre i la tradició. Després, Carles Santos i la Mediterraneïtat. Doncs bé, amb en Cesc Gelabert, tercer artista convidat, espectacle d’obertura (Belmonte, amb el propi Santos dirigint!), taller d’investigació i cloenda. Que vol dir posar en contacte la companyia de dansa amb balladors de sardanes. Fer que passin coses. Innovar amb arrels. O amb llavors. Gelabert és un luxe, i la Tere una exploradora de complicitats. I al seu costat totes les de la Fundació o de nous companys (Jordi Lara, Jaume Ayats, Alberts Sans, Quim Rutllant….) fan pensar en un camí encertat i encara amb moltes possibilitats.
4- Pugem a Montserrat. El divendres 18 ens arribem al Monestir amb la Vero Guarch, la responsable del Centre de Documentació del CPCPTC. El pare Josep Massot ja ens hi espera i ens acompanya a veure com avança la digitalització de la darrera part de l’Obra del Cançoner Popular, la que correspon al Refranyer. No cal ni dir que avança bé i que els seus continguts quedaran aviat a l’abast de tothom. El pare Massot, afabilíssim, ens convida a dinar amb la comunitat benedictina i després, fora de programa, accepta mostrar-nos la Biblioteca, així, en majúscula.  La visita guiada s’hagués allargat tota la tarda, però allò més impactant és percebre que la Vero Guarch -dona i documentalista- s’hi hagués quedat tota la vida. Inoblidable.
5- Tornar a l’Ebre. Que vol dir divendres tarda emprendre l’autopista del sud fins a Amposta (Montsià) i inaugurar les cinquenes jornades d’Etnobotànica. M’hi havia compromès feia setmanes i ara m’adono de la distància d’aquest anar i venir. Però val la pena: les jornades apleguen dotzenes de ponències vingudes d’arreu dels Països Catalans i estan fent en una dècada una feina ingent i urgent. Això és, recuperar i fixar tota la informació sobre vegetals que acumulava la nostra tradició -culinària, laboral, remeiera…- abans no es perdi. Les dones hi tenen un paper primordial, però és sobretot el temor de la gent gran que ens deixarà els anys vinents sense donar relleu als seus coneixements. Ras i curt, avui tenim digitalització i internet, però la transmissió oral s’ha esfondrat. No hi ha temps, dirà algú. Però ens en cal, de temps, almenys d’aquests biòlegs i antropòlegs i filòlegs reunits a Amposta amb ganes de treballar. El professor Vallès, entusiasta com ho és sempre -col·laborador habitual de la REC i el RIDEC- no defalleix. I després de Torrent, Xixona, Viladrau, Artà i Amposta segur que ja té al cap un nou destí…

  • 27 juny 2010
  • 23:20
  • 0
Tot i l’aparença d’aquest tomba que gira, la veritat és que de tant en tant també tinc dies per jaure. Com ara aquest Sant Joan. Vaig ser a la plaça de Sant Jaume, a Barcelona, el vespe de la revetlla, amb la rebuda de la Flama del Canigó. Des d’aleshores i fins demà dilluns, només un parell d’actes: l’homenatge al bisbe Antoni Deig -es va presentar a Solsona la seva obra completa de poesia i, a Calaf, el Festival DesFolca’t. Per tota la resta, moltes hores a casa… Consigno, però, l’interès de la 19a. edició d’aquest DesFolca’t, pels grups, pels canvis, per les ganes que les seves organitzadores -i organitzadors- de la Comcatse hi posen. Ras i curt: una proposta interessant, feta des del coneixement i no pas des del talonari. No és en va que tots els convidats -d’arreu dels Països Catalans, però també Dinamarca, el País Basc o Bèlgica- hi arriben amb ganes: eds dels catalans Agranel als bascos i gscons de Xarnege. O els danesos Klezmofobia. O aquesta sincopant Orchestre international du Vetex que il·lustra la imatge: flamencs i valons en una formació inoblidable, i que va enllestir el concert de presentació amb els millors presagis: una nit inoblidable, una convocatòria amb molta història…. i més futur. 

Cap comentari:

Publica un comentari