27 de gen. 2011

Gener 2011

3 gener 2011
14:37


Dilluns de gener
D’ençà el dia 29, que ja s’ha produït també el relleu a la nostra Conselleria -ara mateix novament de “Cultura” i sense els mitjans de comunicació dels darrers quatre anys. Un traspàs modèlic en una suggerent idea de la història circular: com diria en Muntaner si encara fes la Crònica, jo ho vaig veure. I per ser exactes, fins i tot ho vaig sentir: des de la voluntat de continuïtat del Conseller Mascarell fins a la declaració del Conseller Tresserras sobre el poc marge de maniobra a la Conselleria per a la política de partit. Caram! Qui tingui orelles, que escolti! Però tot això, és clar, era el dia 29. Hem fet endreça de despatxos i hem preparat per encàrrec del mateix Tresserras un traspàs que es vol documentat i rigorós. Hem canviat d’any i calendari i ja som a 2011, un primer dilluns grisot i rúfol. Repasso correus, em desfaig de paperassa inútil, enllesteixo resums econòmics. I d’entre els papers i felicitacions nadalenques, encara una singularitat de part d’en Miquel Sitjar, director dels Serveis Territorials de Cultura a Girona. Un conte d’en Dino Buzzati que el mateix Miquel tradueix i que -amb l’objectiu de servar el capteniment del protagonista- deixo aquí a la consideració de tothom:

L’estrany gos bòxer de la tauleta de nit de Dino Buzzati (traducció de l’italià de Miquel Sitjar Serra)

A catorze anys—més o menys fa mig segle— les meves preocupacions no eren denunciar davant del món l’egoisme, l’estupidesa i la insensibilitat social dels meus pares, sinó que tenia tres passions: l’egiptologia, que practicava força ingènuament per mitjà dels manuals Hoepli i dels textos de Maspero ( edició abreujada); els llibres il·lustrats d’ Artur Rackham, aquarel·lista anglès de meravellós talent que algun dia caldrà també prendre la decisió de redescobrir; i les bestioles de porcellana o majòlica.
Aquesta tercera afició podria semblar estranyíssima en un noi d’avui en dia, i els seus pares en restarien tant espantats que farien una consulta amb un psiquiatra. En aquella època, en canvi, no hi havia res d’ alarmant. Les bestioles més delejades, que costaven un ull de la cara i que no m’atrevia a esperar-les, eren les fabricades a Copenhaguen. Sempre n’hi havia un assortiment exposat a l’aparador de l’extraordinària (per a mi) botiga de Guglianetti a Milà, la que venia objectes de regal al xamfrà de la via Manzoni, si no recordo malament, amb la via Romagnosi, allà on hi ha avui la banca italo-israeliana. A casa meva, procedent de Copenhaguen, només hi havia un cargol de colors molt delicats, però amb les quatres banyes trencades. Aquest cargol ha sobreviscut fins avui immutable amb les seves deplorables mutilacions. A catorze anys jo vivia amb una ingenuïtat espantosa (tenia el dubte de si, a la llegenda que explica el naixement dels nadons en un camps de cols, hi havia alguna cosa d’inexacte, però desconeixia del tot com venien al món). En canvi, havia deixat de creure en els Tres Reis.
Això òbviament no havia acabat amb la tradició del regal nadalenc per part dels meus pares.
Aleshores, aquell mateix any, havia mort el meu pare, i malgrat que la nostra fos, en aquells temps, una família benestant -tant que nosaltres, quatres germans, vàrem poder anar endavant i tenir estudis sense passar per la vergonya de fer de mossos, o fer d’ajudants de mina, o d’anar a rentar plats al bar de la cantonada, o de portar els cistells a un hortolà– és clar que la nostra mare, dona molt coratjosa, havia hagut de mirar de no sortir del pressupost que s’havia reduït improvisadament en molt.
Això no obstant, la mare em va fer entendre que, per Nadal, em regalaria ben segur un gos, de ceràmica o porcellana, que era, rieu-vos-en, el meu desig més gran. Va ser a casa nostra un Nadal trist. No hi va haver arbre amb els guarniments d’argent i les llums. No hi va haver el solemne sopar de la vigília, un àpat de magre seguint la tradició veneciana, que acostumava a coronar-se amb un gegantí llobarro i després amb un extraordinari gelat de les germanes Pirovini (les de via Fiori Chiari, que ara porten un restaurant a la mateixa adreça, però que no fan pas aquells sorbets meravellosos que, almenys al meu gust, no tenien rival a cap part del món, incloses Nàpols i Palerm).
Vàrem anar al llit a la mateixa hora, i a la mateixa hora em vaig adormir, perquè la idea del regal em feia il·usió, però no pas, fins al punt de constituir, com havia ocorregut altres vegades, un entrebanc capaç de treure’m la son.
Així doncs, de bon matí, em vaig trobar sobre la tauleta de nit, en desvetllar-me, un gos que, en certa forma, em contemplava. No oblidaré mai els sentiments que vaig sentir en aquell moment: una barreja d’amarga desil·usió i de tendresa inexplicable.
El gos, ajagut per les potes del darrera, estava dret sobre les potes del davant. Era de color blanc i negre a grans taques. El morro era semblant al dels bòxers, però sense mostrar una fesomia clara. Hom podria prendre-se’l per un gos bord.
Pel que fa al tamany, no hi havia res a dir. Tindria una alçada d’ almenys trenta centímetres. Un cos, de fet, discret. Una fesomia simpàtica sense més. Poca cosa en definitiva. Una ceràmica rústega amb la superfície opaca i tota ella irregular. Una figureta de pocs diners.
Però malgrat això, em commovia pensant en la mare, en les seves subtils estratègies per veure’m feliç sense gastar gaire. I ell, el gos era el primer en adonar-se’n.
No em neguis, fou la primera cosa que em digué, no em neguis, perquè no et creuré, que t’esperaves quelcom de millor. Vaig quedar sense paraules.
Sóc lleig, ho sé, va continuar el cadell, però t’estimaré.
I jo sense pensar-ho vaig contestar: jo també.
Saps quin nom posar-me?
Ho sé. Et diràs Nibu. (Aquest era el nom de la figura d’un gos reproduït en un manual d’art egipci antic).
Així aquell Nadal va ser verament feliç. Ho vaig comprendre més tard. I vaig desitjar a aquella pobra bestioleta un bé immens, com no l’hauria pogut tenir per una figura d’un gos de raça sortida dels tallers mestres de Copenhguen. Sobre la calaixera de la meva cambra Nibu tingué el lloc d’honor. Des d’allà els seus ulls em miraven inexpressius però agraïts.
El meu capteniment obeïa a un gest de bondat envers la mare? O era simplement commiseració pel gos? O, pitjor, amor per mi mateix, davant la perspectiva de considerar-me d’ànim noble i generós?
El fet és que la petita figureta canina va ser un dels meus més estimats companys ( secrets). I no sé explicar-me com me’n vaig separar per sempre.
Va ser, quan, ja major d’edat, vaig sortir cap a l’estranger, estant absent de casa vora un any? O algú el va trencar a trossos, i jo no me’n vaig adonar? O simplement me’n vaig oblidar i la bestioleta restà embolicada, sense pena ni glòria, en un vell diari, dins d’un bagul, al fons d’algun armari? O en els trasllats, o les evacuacions, en les mudances de casa en casa, s’ha perdut, o s’ha regalat, o s’ha trencat a trossos? Ara és per a mi un minúscul i vague fantasma d’un temps molt remot, perdut per la sempre en el fons del record. Però, malgrat tot, en conservo un tènue record del molt que el vaig estimar.
I ell, si encara existeix, es recordarà de mi?
Arianna, desembre de 1971
----------------------------------------

8 gener 2011
21:05

Calendari i continuïtat del CPCPTC

S’acaben els dies de Nadal i és imminent el retorn a les escoles i, amb tot, no sembla pas que aquest dilluns m’incorpori a la secundària… Sense notícies sobre canvis a les direccions generals de Cultura, sí però que ha estat tranquil·litzadora la informació sobre el futur del CPCPTC. I és que el DOGC va publicar el divendres la reforma d’estructura al Departament, que abasta les secretaries sectorials de Cultura i Mitjans de Comunicació -ara extintes- i que incorporava la DG de Política Lingüística. El CPCPTC, a risc de formar part del contingent d’estalvi en estructura de la Generalitat, quedava igual. Que és molt bom símptoma: malgrat el seu tamany reduit, el CPCPTC té una tasca que avui qualificaríem absolutament estratègica, i és important de preservar-la i, si pot ser, fins i tot d’acréixer.

Sigui com sigui, els dies passen lents i reconec que aquest ha estat un Nadal dels que no recordava: tranquil, casolà, proper. Ara, però, el temps ens aboca a la normalitat de gener -sortosament la cultura popular és ben viva tot i els avatars polítics!- i m’entretinc amb el calendari, preciós, que hem editat amb Òmnium i que ens ha il·lustrat Gina Portillo. És el tercer any que compartim la proposta amb Òmnium Cultural i n’hem fet una tirada de 8000 exemplars: ens els prenen de les mans! Però si us heu quedat sense o us interessa amb voluntat pedagògica, no oblideu que
tot el conjunt en versió color i també blanc i negre, és a la vostra disposició a la web del CPCPTC.
----------------------------------------

17 gener 2011
00:13


La Cobla convida Pascal Comelade

Hi ha dies que representar al CPCPTC és molt més que un plaer: és un privilegi. I avui, a l’Auditori, n’ha estat un. Un concert de Pascal Comelade acompanyat d’en Pep Pascual i Ivan Martínez -Pascal Comelade Trio- amb la Cobla Sant Jordi. La sessió formava part del tercer cicle de música per a cobla a l’Auditori que impulsem des del CPCPTC. I amb tota la seva singularitat, el d’avui demostra novament sense manies la capacitat d’una formació musical com la cobla. No cal dir que a l’escenari tothom s’ho ha passat més que bé i, el públic, també. Comelade ha revisat tot de temes dels seus darrers vint anys, sardana inclosa (algú aleshores no ha pogut reprimir un “ara!” quan ha començat la “Sardana dels desemparats”). I ha estat fantàstic: el Comelade de sempre, però amb Cobla! L’artífex de l’operació, la Rut Martínez, definia el concert com a únic, i de fet és la primera vegada que hem tingut més de 300 entrades anticipades… També ha vingut la Tere Almar, convençuda que aquest pot ser un concert extraordinari a la propera Mediterrània, el novembre. I a la fi tota una colla ens n’hem anat a felicitar la Sant Jordi i en acabat hem arribat al camerino de l’artista. En Pascal Comelade, en Jaume Sisa, també en Pau Riba… un moment inoblidable d’aquells que no es poden programar. I, sense que es noti, amb la cultura popular de fil conductor: creativitat en estat pur.
-----------------------------------------

 
18 gener 2011
14:48


Antoni Anguela, in memoriam (REC 37)

Finalment ha arribat la Revista d’Etnologia de Catalunya del segon semestre de 2010. La cultura de la violència. Però com que ho ha fet amb un mes de retard gairebé em fa vergonya ser present a la pàgina tres parlant com a editor de la REC i director del CPCPTC. I amb tot, el contingut fa referència a Antoni Anguela, que ens va deixar el passat mes d’agost. Hi parlo de la perseverança i hi avanço el text que en Lluís Calvo, el director, hi ha publicat al mateix número. Perquè, al capdavall, si sóc a la REC és complint l’encàrrec del Consell de Cultura Popular i Tradicional qui en la seva reunió d’octubre acordà fer publicar un text d’homenatge, i fins aprovà consensuadament el següent text, a manera d’elogi i homenatge. Per a la memòria de tots. Tal i com a continuació reprodueixo al costat d’una foto, magnífica, que no fa pas tan temps li va fer la Mònica Robles a la terrassa del CPCPTC…

En el record d’Antoni Anguela i Dotres(Barcelona 1947-2010)

El Consell de la Cultura Popular i Tradicional vol transmetre el reconeixement a la persona d’Antoni Anguela i Dotres i agrair la feina que hi ha fet durant disset anys al sí del Consell. Així doncs, en la sessió de 21 d’octubre de 2010 decidí proposar d’incloure a la Revista d’etnologia de Catalunya un article d’homenatge en el número 37 de desembre d’aquest any.

L’Antoni va néixer a Gràcia el 25 de maig de 1947 ; llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona va vincular-se al Departament de Cultura des del 20 de maig del 1981, arran de l’organització del Primer Congrés de Cultura Popular i Tradicional. Funcionari de carrera de la Generalitat de Catalunya des de 1987 va ocupar els càrrecs de cap de Secció i cap del Servei de Cultura Tradicional, Director del Centre de Documentació i Recerca de la Cultura Tradicional i Popular i cap de l’Àrea de Recerca, Conservació i Protecció del Patrimoni Etnològic.
Sentia especial debilitat pel món del sardanisme. Dins el moviment sardanista, esdevingué un periodista actiu en els mitjans de comunicació, tant premsa escrita, com televisió i sobretot ràdio, fent tasques de col•laborador, guionista i realitzador. Aquest periodisme sardanista es remunta als anys 70 amb el programa ‘La voz de la sardana’ de Ràdio nacional d’Espanya a Catalunya fins arribar als últims temps a COM Ràdio, a la televisió amb Anella, emès al circuit català de Televisió Espanyola durant 1980, i als diaris ‘Diario español de Tarragona’ i ‘Diari de Barcelona’. Des de l’any 1970 fou membre directiu de l’Agrupació Cultural Folklòrica de Barcelona, i secretari de la Federació Sardanista de Catalunya i de l’entitat Amics de Josep M. Bernat. L’any 1975 va crear el Grup d’Informadors Sardanistes de Catalunya (GISC). Altres tasques relacionades van ser la convocatòria i organització dels Premis ‘Joaquim Serra’ (1975-1982) i la creació i direcció de la Revista SOM des de finals de 1979. Distingit amb la Rosa d’Or que atorga l’Agrupació Sardanista Floricel d’Anglès (1987), va ser l’única persona que va rebre dos cops la medalla al Mèrit Sardanista de l’Obra del Ballet Popular (1996 i 2010).


Entre les tasques que dirigí i impulsà des del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, són de destacar les fires (Fira de festes 1982), simposis, col•loquis, centenaris (Joan Amades 1990, 2009), congressos (Congrés de Dansa Catalana d’Arrel Tradicional 1988-1989, Jornades Europees sobre els Museus dels Raiers 1992, Jornades sobre els Grups de Foc 1992, Primer Congrés del Sardanisme 1993, Jornades de Patrimoni Etnològic 2001), diverses exposicions (Terrissa popular catalana; Gralles i grallers, El sac de gemecs de Catalunya, el Bestiari de foc a Catalunya, Ramon Amadeu, Instruments de festa, De l’ahir a l’avui, El món de Joan Amades, Exponadales, El cançoner popular català, Imatgeria popular), la creació de la Fonoteca de Música Tradicional Catalana i de l’Aula de Música Tradicional i Popular, de l’Observatori per a la Recerca Etnològica, creació i editor de la Revista d’Etnologia de Catalunya (1992), creació del Catàleg del patrimoni festiu de Catalunya (2006), i la coordinació dels programes de recerca a partir de 1994 a través de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya i dels fons documentals de l’Arxiu de Patrimoni Etnològic.

Des de la creació del Consell de la Cultura Popular i Tradicional l’any 1993 l’Antoni va ser sempre el seu secretari.
Malauradament l’Antoni ens ha deixat aquest estiu després de patir una llarga malaltia. Ha estat un home bo, culte, discret, que estimava amb passió i compromís el país i gaudia amb la feina professional dedicada a la cultura tradicional catalana des d’un punt de vista obert i antropològic.
Consell de la Cultura Popular i Tradicional
21 d’octubre de 2010
-----------------------------------------

24 gener 2011
10:31
Tombo, giro i… m’acomiado
Divendres m’ho va comunicar el nou secretari general del Departament: és l’hora del relleu. Han estat quatre anys treballant al capdavant de Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, el CPCPTC. Quatre anys intensos, que m’han permès viure una experiència extraordinària. La foto, feta fa temps per en Quico Sala, m’agrada per això: al despatx, quantes hores i quants maldecaps! I amb tot me’n vaig content per tot el que he après, per tota la gent que he conegut, per tot allò que hem pogut fer plegats…
Per això ara vull agrair la confiança que en tot aquest temps m’ha semblat rebre. Començant per la que em va fer l’HC Joan Manuel Tresserras un llunyà novembre de 2006. Des d’aleshores, si n’han passades, de coses! I és que aquests darrers dies al CPCPTC són plens de records. M’emporto un grapat de vivències compartides, amb persones, amb entitats, en festes i reunions, en tots de trajectes arreu del país… Un veritable “tomba que gira”, a la manera de la cançó d’en Sisa. Coincidint amb gent compromesa en un objectiu comú: aconseguir una cultura popular catalana oberta, viva, creativa. I útil. Al servei de la comunitat.

Al capdavall, doncs, retinc la col·laboració decidida de l’equip del CPCPTC, la del Consell de Cultura Popular i Tradicional, la Comissió del Patrimoni Etnològic, la de la Fundació Mediterrània, l’Aula de Música Tradicional i Popular, l’IRMU, l’Observatori del patrimoni etnològic… Arreu hi he compartit esforços i esperances. També errors, és clar: disculpeu-me, doncs, per tots aquells altres moments que potser no he sabut respondre adequadament a les vostres propostes. Si no me n’he sortit és ben bé perquè no n’he sabut més.


Sigui com sigui, insisteixo que ha estat una oportunitat extraordinària que sempre recordaré, fins amb un punt d’enyor. Per això celebraré en el futur tornar a coincidir en un lloc o altre, amb el convenciment que la feina feta ha estat bona i, doncs, que en el futur trobarà continuïtat.

Demà, doncs, prepararé ja el traspàs amb el futur director, en Lluís Puig. Ens coneixem de fa anys i, ben mirat, ens coneixem del propi CPCPTC. Li desitjo ja a l’avançada tots els encerts i -ja ho sap- manifesto públicament que trobarà en mi tota la col·laboració que li convingui sempre. En acabat prepararé el meu retorn a l’activitat docent, a Manresa. Endreçaré la taula i tots els papers, i fins jo mateix provaré de recuperar l’ordre de cada dia. Amb menys trucades i també menys quilòmetres. Però amb la mateixa voluntat de servei. Si us convé per res de trobar-me, un correu: ramon.fontdevila@gmail.com . Per tota la resta, molta sort i llarg camí. I un “a reveure”…

Cap comentari:

Publica un comentari