27 de gen. 2011

Octubre 2010

Arxius 'octubre 2010'
  • 2 octubre 2010
  • 06:47
  • 0

Faig dissabte

M’acabo de llevar, tan d’hora com tots els dies, i amb la perspectiva d’un programa força atapeït. Pura rutina -la dutxa, el cafè, les oracions habituals que són un cop d’ull a Vilaweb, un altre pel correu que s’acumula i un pensament per al bloc que de deu dies que no toco. A la butxaca un paper on a manera d’inventari hi arrossego una llista de bons propòsits per escriure… En deu dies l’activitat pels correbous, els nous gegants polonesos d’en Chopin i la George Sand, a la Mercè. Un discurs memorable del conseller Tresserras a Manresa sobre política cultural que, no podria ser d’altra manera, és un discurs sobre Política, en majúscula (”La independència no és l’objectiu sinó el mètode: no volem un estat qualsevol!”). Podria parlar també d’un vespre amb el Pont d’Arcalís, a Canalda, amb la primera fresca de la tardor. O del darrer diumenge a Figueres amb 300 pubilles i hereus i la sensació que, també entre el pubillisme, alguna cosa està canviant… De la visita a les Gavarres ara que esdevindran Zona d’Interès Etnològic. O de la inauguració de l’Aula de Música Tradicional a Salt, encara ahir vespre. I amb tot, la molla que dispara el bloc és el primer correu del dia, les quatre ratlles d’en Salvador Sorrosal, aquest “…m’ha fet gràcia descobrir el bloc del CPCPTC, on jo vaig deixar la suor i el treball de molts anys (…) amb un record molt dolorós i sentit pel company malhauradament desaparegut Antoni Anguela, que fou el meu cap de servei durant tots els meus llargs anys de treball (23) al Departament de Cultura“. I té, ja ha valgut la pena tornar-hi. Les quatre ratlles d’en Salvador Sorrosal em recorden que tots els esforços sumen. I que no n’hi ha pocs que s’hi han barallat, amb el CPCPTC! Agafo els papers, edito l’apunt, me’n vaig que comença -tot just una hora!- la primera jornada de formació dels responsables pirotècnics de grups de foc. Un altre episodi memorable, a veure si demà l’explico…

  • 3 octubre 2010
  • 23:47
  • 0

Pirotècnia i participació

Ho vaig deixar ahir, just abans d’anar-me’n a Barcelona per tal de començar la formació dels grups de foc. I avui puc parlar d’una jornada completa que il·lustra en Salvador Palomar, parlant de bon matí del marc festiu de foc a Catalunya. Una jornada que, a mode de prova, el proper trimestre ens ha de servir per reconèixer fins a 1500 “responsables de grup” i, posteriorment, a milers de ciutadans com a “consumidors reconeguts com a experts”, que ens permetin conservar el patrimoni festiu del país.

La situació podia semblar, a primer cop d’ull, un punt inversemblant: ens vàrem reunir un centenar llarg de representants de grups de foc alguns dels quals tenen una experiència de més de trenta anys! I amb tot, la trobada fou útil, perquè esdevé un espai d’intercanvi d’experiències, de complicitats, de coneixement. Es tracta, sí, d’una situació sobrevinguda per adaptar-nos a les noves lleis que hem consensuat per tal de garantir-nos el futur. Si més no, la formació -deu hores presencials, tot un dissabte!- permet pensar en la continuïtat del nostre patrimoni festiu amb pirotècnia, més enllà de les edats o les distàncies que la Directiva europea ara fa tres anys ens retallava. Els temors de tot aquest temps s’han anat esvaint i vull valorar molt positivament no només la paciència sinó, també, la col·laboració bé sigui de l’associacionisme (l’Agrupació del Bestiari Festiu i Popular, la Federació de Diables i Dimonis…) com del conjunt del municipalisme (els representants de la FCM i l’ACM) o del Departament d’Interior. De fet, entre tots ja vàrem aconseguir que el nou Reglament espanyol d’articles pirotècnics i cartutxeria ens permeti reconèixer les nostres manifestacions festives com a “manifestacions de caràcter religiós, cultural o tradicional”. Això i una Instrucció Tècnica (la ITC 18) que possibilita, entre d’altres mesures, que en les festes esmentades no s’apliquin els límits d’edat i les distàncies de seguretat establertes amb caràcter general a la Unió Europea. Ara bé, per tal de poder-nos acollir a aquesta excepcionalitat, la ITC 18 exigeix la formació dels membres dels Grups de foc… És per això, doncs, que hem establert aquest període extraordinari per a regularitzar l’acreditació formativa dels membres dels grups de foc de Catalunya, des d’ara fins el novembre del 2011 (divuit mesos després de la publicació de l’esmentat Reglament de pirotècnia i cartutxeria). I una vegada avaluats els resultats d’aquesta primera sessió, proposarem un calendari que entre novembre i març de 2011 permeti arribar als 1500 RGCRE que abans citava, suficients per a tots els grups de foc d’arreu de Catalunya i, posteriorment, cadascun dels acreditats com a RGCRE podrà gestionar el reconeixement dels membres del seu grup de Consumidors Reconeguts com Experts (CRE). Si en voleu més, a la web del CPCPTC trobareu tota la informació relativa a aquests processos que estem engegant, tant pel que fa a la formació dels grups de foc com per al reconeixement de les manifestacions festives per part dels ajuntaments, així com la resta de documentació necessària per a seguir amb aprofitament les sessions formatives adreçades als RGCRE (Espai web CPCPTC formació diables). En qualsevol cas, reitero l’agraïment als membres més actius de la comissió mixta -en Sete Udina i en Pep Enric Martí, la Montserrat Font o en Lluís Terrades, en Menéndez, l’Yzaguirre o del CPCPTC, la Teresa Clotet. Fins avui s’ha fet una feinada i en queda molta més per davant. Un pensament també pels companys de Catalunya Nord o del País Valencià que ahir no es van perdre pas la jornada! I el convenciment que al capdavall haurà valgut la pena perquè, fet i fet, entre tots haurem aconseguit el manteniment dels elements pirotècnics com a part del nostre patrimoni festiu més viu i actual. .



I com que el cap de setmana continuava amb el claustre de l’Aula de Música Tradicional i Popular a Barcelona, el Consell Nacional d’Esquerra a Badalona, el cinquantenari de la ciutat pubilla de la sardana a Girona o, avui diumenge, l’impressionant concurs de castells a Tarragona o després, a Vic, els 25 anys de l’Agrupació de Colles Geganteres de Catalunya, no res, hi deixo el testimoni acolorit. Rellegeixo el text, apago el trasto i me’n vaig a dormir.

  • 12 octubre 2010
  • 06:04
  • 0

… i ara la Sardana (hauríem de ballar més)

Les darreres sessions del Consell executiu han entrat de ple al Catàleg del patrimoni festiu. I això ha permès, d’una banda, que dimarts passat es declarés la Sardana “element patrimonial d’interès nacional”. Ahir, sis dies després, el Consell Executiu ha incorporat quatre festes d’interès nacional: la Festa Major de la Mare de Déu de la Riera de les Borges del Camp i Les Santes de Mataró, així com dues festes que han estat reclassificades per adaptar-les a la normativa actual, i que són el Carnaval de Vilanova i la Geltrú i la Festa Major de Vilafranca del Penedès. Finalment, i per ser exhaustius, també s’ha declarat “element festiu patrimonial d’interès nacional” el Ball de Diables de les Borges del Camp i el Ball del Bo-bo de Monistrol de Montserrat.
Sigui com sigui, l’apunt d’avui és per parlar només de la Sardana. El Govern, a proposta del conseller Joan Manuel Tresserras, va declarar el dimarts 5 d’octubre la Sardana com a element festiu patrimonial d’interès nacional i n’ha definit les característiques i els elements que li són propis. La declaració té com a objectiu la preservació, la protecció i fins la promoció de la Sardana com a manifestació de la cultura tradicional catalana. D’acord amb la definició que en fa el Govern, amb més de dues-centes sol·licituds d’ajuntaments i un informe ponderadíssim del Consell de Cultura Popular i Tradicional, “la Sardana és una dansa popular catalana, fruit de l’evolució experimentada per antigues danses populars que va assolir la seva estructura actual a mitjans del segle XIX, tot coincidint amb l’embranzida del corrent culturalitzador de la Renaixença”. Se’n destaca el seu paper com a “manifestació cívica i un fet social i cultural de participació comunitària i de caràcter evolutiu i canviant paral·lel als canvis socials que ha anat experimentant la societat catalana” i s’explica que “en determinats moments ha esdevingut també un símbol de catalanitat dins i fora de Catalunya”. També se’n descriu la seva configuració coreogràfica i musical.
I amb tot, més enllà de la formalitat aconseguida -fet i fet, avui la Sardana ja és dansa d’interès nacional, segons el DOGC- queda el rau-rau entre els impulsors de la campanya que voldrien que la sardana fos, ras i curt, “dansa nacional de Catalunya”. I ara mateix, no pot ser. Ho he compartit amb la Federació Sardanista de Catalunya, la Unió de Colles i amb manta interlocutors: no hi ha cap llei que ens permeti declarar danses, músiques o -passeu-me l’exemple- plats de cuina “nacionals de Catalunya”. I si bé d’una banda, la futura reforma de la Llei del Patrimoni ho hauria de permetre, de l’altra em neguiteja que tot plegat no quedi en un altre títol, pura formalitat. Una cursa inacable d’elements de patrimoni immaterial a la recerca de prestigi o exclusivitat. O, pitjor encara, en el cas que ens ocupa, un altre pas envers l’encotillament de la dansa -de qualsevol dansa- al país. I és que, ens costa tan ballar! I això que cada any s’organitzen més de 3.000 activitats relacionades amb la Sardana -aplecs, ballades, audicions, concerts, competicions i cursets…  Quin estrany complex arrosseguem col·lectivament que ens fa renunciar a ballar a plaça? Sardanes, jotes o fandangos. Un ball pla. Tant se val. Ballar, encara que no tinguem l’elegància fruit de l’assaig, és una activitat fantàstica. Però ens costa… I doncs, hauríem de ballar més. I cantar. I riure. I a vegades deixar-nos de romanços… 
Potser per això he triat com a il·lustració una foto d’aquest estiu, a l’Aplec Internacional de la Sardana a Cracòvia, amb una rotllana que resultà ser dels manresans de Nova Crida: gent que des de fa més de trenta anys balla sardanes i en fa ballar. Quinzenalment. Donant facilitats a tothom qui s’hi vulgui afegir. Programant al cor de la ciutat i a qualsevol barri que ho desitgi. Defensant el goig de la trobada. I cercant els recursos -públics i privats- que ho facin possible. L’entusiasme sempre ha estat el millor fonament de la cultura popular. I la seva millor recepta de futur. 

  • 15 octubre 2010
  • 18:35
  • 0

El cartell dels castells

Ahir vam presentar als locals de la cervesera Damm, al carrer Rosselló de Barcelona, el cartell que l’artista Joan Pere Viladecans ha creat per donar suport a la candidatura “Castells, patrimoni immaterial de la Humanitat”. Durant l’acte, el conseller Tresserras va voler destacar la feina per part de la comissió de la candidatura, va reiterar els valors de cooperació, solidaritat i singularitat dels castells i fins va avançar que, sigui quin sigui el resultat final, “l’esforç que s’ha fet ja ha valgut la pena”. Abans que ell, els parlaments d’Enric Crous, director general de Damm o de Miquel Botella, president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC) que actuava com a portaveu de la comissió. Tots coincidien en aquest fet: parlem d’emocions, de reptes compartits, parlem d’un conjunt de valors que els castells duen arreu del món. Ara ens faltaria el punt de reconeixement per part de la Unesco, a la reunió que hi haurà el mes proper a Nairobi.
Sigui com sigui, la trobada d’ahir servia per presentar el cartell que ens ha creat en Joan Pere Viladecans, amb la voluntat que sigui la imatge del reconeixement internacional dels castells. El conseller va anunciar que el cartell serà la primera peça de la col·lecció permanent del futur Museu Casteller que s’ubicarà a Valls. En fi, que l’ambient era pletòric. També amb la complicitat especial de Tv3 que aprofità per presentar-nos en tres dimensions el resultat de la gravació que realitzà el dia 3 al concurs de castells de Tarragona…
Torno al cartell: segons l’artista, representa una imatge que arrenca de les arrels de la cultura veritablement popular, amb els tres colors bàsics del món casteller –blanc, negre i vermell–. Al mig, un nus ens mostra el seu component interclassista, intercultural, i acaba al capdamunt on, al lloc de l’enxaneta, hi ha un vector apuntant enlaire, com a punt i senyal de projecció de futur. Al fons, hi ha una al·lusió a la senyera amb quatre vectors més, també apuntant amunt, com a suport a l’esdeveniment dels castells, tan arrelat -tan “nostre”!- i, ara mateix, candidats a incorporar-se al Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Puc dir amb orgull que coneixia ja l’obra -el dia abans la vaig anar a buscar en taxi acompanyat d’en Miquel Botella! I que estic convençut de la seva força: és un cartell que impacta, que no permet indiferència. De colors populars, d’una força que no es resolt en la verticalitat si no en el nus i la tensió. Em va agradar des del primer dia i, ho reconec, això no m’és habitual. Bé vaja, que tindrà futur. Encara més  amb el compromís de la Damm d’editar fins a 13.000 cartells per distribuir entre colles castelleres i la xarxa de bars on hi tenen presència…
Encabat l’acte, vam reunir-nos novament la comissió -en Miquel Botella, en Lluís Garcia del Centre Unesco de Catalunya i en Jordi Roigé, de la revista Castells, acompanyats d’en Guillermo Soler (CCCC) i l’absència paternal d’en Roger Costa (CPCPTC). Aviat farà dos anys que vam començar a empènyer el carro i ara som a la vora del final. Hi ha el dubte, és clar, però també la intuïció que anirà bé. I mentre resolem d’altres aspectes -el “qui fa què” els propers dies- fem comptes de com podríem ser a Nairobi, dels pocs recursos disponibles, i de com fet i fet allò que compta és el resultat. En fi, recordo altre cop el consellerer, que ens valora el rigor… i l’austeritat. No podria ser d’altra manera! Com els castells, l’empresa és col·lectiva i la individualitat de l’enxaneta, efímera. Només desitjo que, fet i fet, tot ens vagi a favor. I que ens en sortim, és clar!
A la foto, dels serveis de premsa del Departament, Viladecans, Botella, el cartell, Tresserras i Crous. La tercera setmana de novembre es farà a Nairobi (Kenya) la reunió del Comitè Intergovernamental per a la Salvaguarda del Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO, que ha de decidir si declara els castells com a patrimoni de la humanitat.

  • 16 octubre 2010
  • 16:30
  • 0

Pa negre


Ahir nit, després de participar a l’acte de commemoració del President Lluís Companys, vam anar a veure Pa negre. En tenia ganes d’ençà que vaig saber que la filmaven, tot i el risc que sempre hi ha entre el record de la lectura -que vaig jutjar formidable- i la visió d’una pel·lícula sotmesa al punt de vista del director, Agustí Villaronga. I no, no en vaig sortir gens decebut, tot el contrari. En primer lloc perquè aquest Pa negre és diferent de la novel·la d’Emili Teixidor que vaig llegir fa força anys, l’estiu del 2004: hi ha l’aroma i el gust, hi ha les imatges, hi ha els interiors, hi ha la galeria de personatges necessària, espaterrants. Però aquest Pa negre incorpora també -em va sorprendre!- el Retrat d’un assassí d’ocells i els fils argumentals permeten ordir una història renovada, alliberada de comparacions. Una història llunyana i propera, de la postguerra i de sempre. I on tothom en pot picossar un tros i fins sentir-se’l un poc seu. I bo, em va agradar molt, i em va agradar també el llançament mediàtic de la pel·lícula, els anuncis a premsa, la campanya que l’ha fet present a les ràdios i televisió, tots els cartells dels mupis il·luminats a cada parada del bus de Manresa anunciant l’estrena per ahir 15 d’octubre: “Les mentides dels grans crien petits monstres”. En fi, les mentides sempre porten maldecaps i a vegades molt grossos, no m’hi vull esplaiar, que ara mateix em costaria poc. Però tornant al tema, tinc la percepció que Pa negre encapçala una nova manera de fer cinema i de fer indústria cultural al país. I que amb resultats com aquest -també cultura popular al capdavall- ens en podem sortir més que bé.

  • 19 octubre 2010
  • 16:29
  • 0

Absència de Dolors Viladrich

Quan aquest darrer diumenge érem a Barcelona, a l’aplec de Roquetes -50 anys de l’Agrupació sardanista l’Ideal d’en Clavé: el President del Parlament, l’alcalde de Barcelona, regidores i regidors…!- poc ens pensàvem que a l’Escala, en un altre Aplec, ens deixava de forma sobtada Dolors Viladrich. Aquest matí l’han enterrada a Manresa i el fet ha estat molt comentat: la Dolors va morir d’una aturada cardíaca, tot ballant sardanes, tot just amb setanta-tres anys. De la Dolors algú ja n’ha parlat com a sardanista de pedra picada. Però, sobretot, m’agradaria destacar-ne la seva condició de dona i compositora de sardanes. I això que s’hi va posar de gran! Però en pocs anys aconsegui un renom i fins i tot -des del CPCPTC hi col·laboràrem- l’edició d’un primer disc compacte que ben segur ja deu estar esgotat. I bé, la seva empenta, la il·lusió que la movia i encomanava és ara mateix un molt bon record. I la sensació que la seva actitud davant de la vida, positiva, emprenedora, capaç de sobreposar-se a l’adversitat, capaç també d’imposar-se reptes per singulars que semblessin, ha de servir-nos al altres per recollir el testimoni i continuar caminant. Amb el record que ens queda, és clar, de la seva música.

  • 24 octubre 2010
  • 23:25
  • 0

Diumenge nit (setmana vista)

…. i la setmana, vista des d’aquí, és d’una notable densitat. I alhora, molt enriquidora:
Dilluns, presentació de la revista del Departament d’Acció Social i Ciutadania, “Quaderns”, que aquest número -realitzat conjuntament amb Cultura i Mitjans de Comunicació- tracta “El retorn social de la Cultura”. I d’entre els beneficis cohesionadors de la Cultura programes com ara “Tots som una colla”, “Nous genis”… que hem impulsat també des del CPCPTC.
Dimarts, pregó inaugurant el curs al Centre Comarcal Lleidatà, de Barcelona. 800 metros de local però, sobretot, una programació viva: nascuda de l’enyor ponentí, avui dóna aixopluc a gent d’arreu del país i els seus fonaments de més de vuitanta anys no l’encarcaren sinó tot el contrari, multipliquen les ofertes i el seu dinamisme.
Dimecres presentació del Circuït Folk, produït per la revista Sons i el CAT. Reclamació de reconeixement i recursos per a la música folc, per a la música en viu i per als locals que s’arrisquen. En Jaume Arnella, que ens acompanya fa que sí amb el cap. I en Jordi Fàbregas, igualment incombustible, ho ratifica.


Dijous, darrer Consell de Cultura Popular i Tradicional del mandat. Només això ja reclamaria un apunt sencer!. Aprovem al·legacions, nous expedients i fins un nomenament singular per a la Jota. I a la fi l’encàrrec, a qui correspongui en el futur, d’esmenar i perfectir el catàleg del Patrimoni Festiu d’octubre de 2006. El mateix dijous al migdia, presentació al Mercat de les Flors de les vuit co-produccions que tirem endavant amb la Fundació Mediterrània per a la Fira d’enguany. Cesc Gelabert, els Marduix o la Sociedad Doctor Alonso. La Tere Almar és l’ànima d’aquestes complicitats però, sobretot, el resultat és allò que avui explica el paper principal que ha de tenir la Mediterrània. Créixer i -bíblicament- multiplicar-se. I abans d’anar a dormir, inauguració a Manresa de la sala Stroika, que fa goig de debò i s’estrena amb un directe del Belda i els Badabadoc. L’Stroika és sala de concerts i Casa de la Música i fins local social d’una companyia de management -Propaganda pel fet- i no goso dir si no ho és també dels Estudis Kay. Tot plegat, un espai magnífic, fruit de la iniciativa privada però amb convenis amb les administracions públiques. Indústria i compromís amb la Cultura.
Divendres, bolo als serveis territorials de Lleida i, el vespre, inauguració a Mas de Barberans de l’exposició “Cabassos barata pataques” que han impulsat el Centre d’Estudis “Lo lliscó” de Mas de Barberans i el Centre de desnvolupament rural - Museu de la Pauma, amb el suport de l’IRMU. Val la pena fer el trajecte fins el Motsià i descobrir una història tan singular com era el treball de pauma -cistelleria feta a base de margalló, allà anomenat pauma- que va permetre als de Mas de Barberans almenys menjar sempre. Ras i curt, canviaven cabassos fets de pauma pel seu contingut en patates (1×1) o, si anava pel bestiar, garrofes (1 cabàs x 2 mesures). El Museu és ple a vessar, perquè l’exposició, que es podrà visitar fins a cap d’any, compta amb els testimonis de primera mà d’aquells que en fores protagonistes. Inesborrables els comentaris de la Paca o l’Evelia, totes vora la norantena, dones i treballadores, orgulloses de la història i de tot l’esforç per tirar endavant sempre, fins i tot quan les coses no eren gens fàcils…


Dissabte, a primera hora a Igualada. Jornada de debat del PecCat, ço és, el Pla d’Equipaments Culturals de Catalunya. Consensuat políticament especialment amb el municipalisme, convenia també una sessió llarga amb els ateneus, amb aquesta xarxa de casals, centres o ateneus que temen quedar desdibuixats en el sistema d’equipaments culturals del país. Hi ha, doncs, la presentació pedagògica del PecCat i, també, de fins a sis casos diversos de com s’ha gestionat patrimoni associatiu i ajuntaments. A la fi, el temor del risc d’incautació -la voracitat dels nostres alcaldes i alcaldesses!- conviurà també amb el repte de fer possible un mapa coherent d’equipaments culturals al país. I com que la cultura no la fan les parets -necessàries però no actores- m’atreveixo a dir que amb el PecCat la xarxa associativa que disposa de patrimoni pren carta de naturalesa, i que allò que ha de fer és fer mullar als electes quin futur pensen per als seus equipaments. Encara més, com projecten treballar conjuntament i si és que pensen fer-ho. Que això -ara que s’acosten eleccions- sempre va bé de saber-ho. Sense el “lassez faire” o el clientel·lisme addictiu: aquell punt de tensió necessari entre l’associacionisme i els representants polítics. Necessari per generar idees, per trenar projectes, per aconseguir objectius només abatables des de -hi torno- la complicitat. És clar que això sempre és feina, generositat i només es pot construir des de la confiança mesurada i recíproca. I ningú no ha dit mai que sigui fàcil…


La jornada amb els Ateneus acaba tard -era previsible: a les tres sortíem de l’Ateneu igualadí de la classe treballadora. I a les quatre volia ser a Moià, a fer cafè abans no hi hagués la “Mostra de danses tradicionals del moianès”. I sí, vaig fer cafè, vaig topar amb el Pollo, i vaig poder fer la xerrada amb els ponents del matí que m’havia perdut -en Ramon Vilar, Josep Crivillé, Glòria Ballús… També amb la Roser Portet i en Josep Font, organitzadors des de l’Associació Cultural Modilianum, així com el seu president, en Jaume Clarà. Hi havia encara la Teresa Clotet (CPCPTC) o en Daniel Villarrubias. A les cinc, puntuals, va començar la Mostra amb un record emotiu per l’absència d’Enriqueta Mercadé, membre de Consell de la dansa de Castellterçol i col·laboradora de Modilianum. Després, el ball del ciri de Moià o el de Castellterçol -que és el de la foto. I els bastoners d’Oló, les Gitanes i els bastoners de Moià, per acabar amb la Dansa de Castellterçol. Solemne, magnífica, singularitzada per un cop a la plaça major de Moià! En acabat, encara vaig baixar a Barcelona per fer el taxi i, avui diumenge, per conservar-ne el costum, encara hi he tornat a anar, al Teatre Grec, a l’acte central d’aquella enquesta promoguda per Esquerra que ha estat el “Catalunya decideix”. La celebració d’una consulta sobre el futur de Catalunya és el primer dels sis compromisos que Esquerra s’ha fixat a l’hora de negociar un nou Govern, després d’obtenir 72.000 respostes. És clar que això ja no és el CPCPTC. Però no deixa de ser una mica més del tomba i gira. I, ni que sigui per deixar-ne constància, abans de colgar-me ho escric tot a raig. Hi poso una foto. Badallo. I ho dono per bo.










  • 28 octubre 2010
  • 12:06
  • 0

Un dimecres trist

Ahir va ser un dia llarg i també trist. La sentència del Tribunal Superior de Catalunya sobre els reglaments d’us del català a l’ajuntament de Barcelona i a la Diputació de Lleida posaven de manifest tota la impotència que tenim com a poble, amb un Estatut davaluat i l’absència d’un govern valent: tant com ens convé! Perquè ha començat l’assalt, i comença pel factor primer de cohesió, la llengua. Contra la llengua. Ens quedarem plegats de braços? No veig que ens puguin servir les estratègies passades -autonomisme, federalisme…- i només refio que, per sobre de les lleis injustes, hi imposarem la democràcia. Després, com si no n’hi hagués prou, a mig matí em comuniquen la mort d’en Joan Solà, premi d’honor, filòleg, patriota i tot allò que avui els diaris seriosos recullen. Quedem una mica més orfes, d’algú que encapçalava “la denúncia, la mentida, la violència, els sarcasmes i les humiliacions que pateix la nostra pàtria, la nostra llengua, i les «prudències» dels nostres dirigents, les desercions d’aquest i de l’altre i de vegades de tots plegats, i que necessitem refer la nostra autoestima i dir prou ja n’hi ha prou contra la violència feroç que anomenen democràcia i plantem cara d’una vegada contra la subordinació del nostre poble a cap altre poble, de la nostra llengua a cap altra llengua”. Això deia en Joan Solà, i ara que no hi és, hauríem de conjurar-nos per fer-ne un llegat viu…
(I amb tot, ahir dimecres, vam enregistar un nou episodi a Vilaweb de “La cultura popular vista per…” amb en Joan Francesc Mira, que va ser unb luxe d’escoltar a primera hora de la tarda. O al vespre, al Casal de Sant Pere de Terrassa, una reunió d’Esquerra amb tot de representants de l’associacionisme cultural de la ciutat per parlar del present i el futur de la nostra cultura popular i tradicional. Més d’una vintena d’entitats, moltes preguntes, alguns temors, i la convicció que aquesta cultura popular és una magnífica eina de cohesió social, de participació ciutadamna, de creativitat, fins i tot de transgressió. Però que és entre tots que hem de prestigiar-la i trobar-li noves complicitats amb projectes renovadors i agosarats. I exigint, aleshores, tot el suport necssari… Ja es veu que hi vam posar un parell d’hores llarguies i doncs que ahir, a més de trist, el dia fou llarg. Però útil. I aquest matí, de record, m’envien una foto via fèisbuc. L’agraeixo i l’enganxo al bloc. I me’n torno a les cabòries de cada dia: aquest vespre, a l’Albergueria -el centre cultural del bisbat de Vic- he de parlar sobre “Devoció i veïnat”. A veure si me’n surto…)





  • 29 octubre 2010
  • 15:57
  • 0

A Vic, fils invisibles a l’Albergueria

L’albergueria, Centre de Difusió Cultural del Bisbat de Vic, ja fa mesos va posar en marxa uns “Fils invisibles a partir d’una proposta de l’escultor Francesc Morera, anomenada “Itineràncies”. És la de la fotografia: una peça magnífica que ens transporta al record de les capelletes de visita domiciliària i que, de fet, ha estat itinerant per tot de cases particulars d’arreu del país, enfilant una xarxa de persones que se senten unides per fils invisibles i que comparteixen valors, història, esperances, tradicions… El projecte “Itineràncies” és a la recta final. Però per enllestir-ho, des de l’Albergueria han programat un cicle de tres xerrades, la primera de les quals em va correspondre -ahir- a mi. Vaig parlar de “Devoció i veïnatge” i a partir de la cultura popular -participativa, creativa, cohesionadora…- vaig resseguir festes i costums. També la de les capelletes. La necessitat de socialitzar la festa i fins i tot la fe, en un vessant transgressor, poc fet a les jerarquies. Popular. I encara -encabat també se sabria!- vaig parlar de la necessitat de preservar un vessant espiritual en tot allò que fem. No va ser catequesi: sóc el primer a defensar un estat laic. Però faig sempre públic el desig que -tant se val si la tradició és parroquial, veïnal, d’ateneu llibertari o fins de casal okupat!- hi hagi un espai per anar una mica més enllà dels nostres límits, la capacitat de reflexionar sobre la nostra existència i el seu sentit, la d’encomanar-nos als altres, la de provar d’entendre’ns i de compartir. Projectes i maldecaps. Anar cercant, deixant, teixint… fils invisibles. Xarxes necessàries. I em va semblar que, tot amb tot, m’entenien.




  • 31 octubre 2010
  • 11:15
  • 0

Monistrol, Arsèguel, Vila-rodona…

Tot i les cues de cotxes que aquest divendres abandonaven Barcelona, el meu “pont” de Tots Sants va començar divendres vespre, a Monistrol de Montserrat. Hi vam dur, amb la Gemma Boix, directora dels SSTT de Cultura de la Catalunya Central, el títol que certifica que el Ball del Bo-bo ja és element festiu patrimonial d’interès nacional. L’acord és de l’11 d’octubre i va sortir al DOGC immediatament, però al poble en van voler fer festa, i a fe que se’n van sortir. La sala d’actes de can Gibert era plena a vessar i, més enllà dels discursos, encara hi hagué el cant dels goigs de Sant Sebastià, a càrrec de l’Orfeó Monistrtolenc, i de la representació (l’autèntic: el 20 de gener!) del ball del Bo-bo per part de l’Esbart dansaire monistrolenc. Tot plegat, un èxit i la sensació compartida, comprovada, que el nostre patrimoni festiu és el primer element de cohesió social que aquest país té. I que és viu i funciona.
Ahir, amb un ritme més familiar, hi va haver a Arsèguel (Alt Urgell) la festa d’inauguració del curs de l’Escola Folk del Pirineu. Les instal·lacions que vàrem presentar el mes de març han tingut un resultat immillorable. I l’Escola Folk del Pirineu ja compta amb 362 alumnes arreu de tota la carena. Cal dir que és un resultat extraordinari? Algun dia serà motiu d’estudi i tot, el canvi que la música tradicional ha operat sobre el Pirineu: altre cop, no parlem d’un element de nostàlgia folklòrica sinó d’un veritable movement d’aprenentatge, de dinamització cultural. L’Escola Folk del Pirineu, amb els cursos entre setmana, amb els tallers, amb les colònies… i la complicitat de TRAM, l’Institut d’Estudis Ilerdencs i el propi CPCPTC és un element de transformació social. Que és la prova del nou als nostres programes, entreveure’n l’impacte en el temps, i fer-los factor de canvi. Abans de la festa, vam destinar una estona a repassar el futur del conveni, que d’ençà l’estiu TRAM ja ens reclama renovar formalment per aquest curs 2010-2011. Després vingué la festa i, és clar, la música. A la foto, els primers a tocar: s’anomenen “Torb” i actuen per la menjada. I en primer terme, enjogassat i radiant, en Tito Peláez, ànima d’aquesta història.
… i com que ja som diumenge, faig una dutxa i m’escapo a Vila-rodona (Alt Camp) on aquest migdia, a la una,  la sala d’actes del casal inaugurarem l’exposició Les terres del Gaià a l’arxiu Albert Bastardes (1906-1936). La mostra, organitzada pel Centre d’Estudis del Gaià, es podrà visitar fins al 31 de desembre, i té un innegable valor etnològic que explica l’ahir… i l’avui d’aquelles terres.
En qualsevol cas, aquest vespre me’l quedo per torrar castanyes, moniatos i uns panellets que -l’horari no dóna per tant- seran perfectament comercials. Tot plegat, a benefici de les animetes: els nostres morts no fan por, com a molt la seva absència ens fa rumiar. I si un hom s’estova, sempre es pot prendre un parell de gots de moscatell…  

Cap comentari:

Publica un comentari