27 de gen. 2011

Març 2010

2 març 2010
00:01

Novetats al Dia d’Andalusia (28D a Rubí)

Ho avançava a l’apunt d’ahir nit: diumenge vaig anar a la commemoració del dia d’Andalusia, el 30è aniversari des que el 1980 van obtenir el seu particular Estatut. La festa ha estat a Rubí i, inevitablement, he recordat tots aquells anys que la convocatòria era a Manresa, almenys fins el 2005. Venien busos de tot el país i la gent s’agombolava per colles rera els camps del Palau firal. La veritat és que a Rubí tot plegat fa més goig -el camp, les colles, fins la temperatura és millor. I la complicitat municipal és més que autèntica: ben diferent de Manresa. Quantes vegades vaig fer el paper d’alcalde accidental un diumenge com aquest? No els compto, però des del 95 són molts. Suficients com per conèixer en Paco García Prieto. O el mateix Montilla que aquest diumenge de 2010, en la seva condició de President, ha encapçalat la comitiva. Anem de la colla de la Llagosta a la casa d’Andalusia de Barcelona, a la de Sabadell, Terrassa, Badia…. i a cada grup un comentari, un somriure, l’oferta d’uns finos… I una primera diferència d’aquests darrers quinze anys: la presència de Montilla anima a fer el pas al català. Són moltes les persones que s’adrecen al President en català com el símptoma d’una normalitat momentània, l’expressió d’un arrelament que voldrien tan cert com el d’aquest fill d’Iznájar, tan paisano com se’l senten. Després ens adrecem a una altra colla i una altra, i la nostra processó d’autoritats s’esfilagarsa i desemboquem a la carpa central. El moment dels parlaments, ja se sap: manta vegades he pujat a l’escenari i he dit la meva, talment he escoltat dotzenes de tòpics. Enguany, només entrar, una segona novetat que provo de recollir, maldestre, a la foto. Llegeixo aquest ”Dia d’Andalusia”. Així, amb “s” i l’apòstrof. Caram. El Paco se n’adona, ja ho devia esperar: “Qué, ¿te gusta?”. Somric, és clar, i m’assec que avui xerren les primeres autoritats mentre penso que aquest home sí que sap els gats on jauen. Després, des de l’empostissat. parla el Molt Honorable President engegant el discurs en català. Sorpresa pels xiulets, per uns pocs però audibles “en español”. I el President segueix, per canviar després al castellà. Som al pinyol del discurs, quan Montilla recorda que als immigrants andalusos que van arribar a Catalunya ningú els “va regalar res”, però que tampoc ningú els “va negar res”. “Tothom va tenir la seva oportunitat de formar una família, de prosperar, de participar en la consolidació de la vida democràtica de Catalunya i d’aprendre’n la llengua. D’aprendre la seva llengua també”, ha repetit emfàtic. Quan baixa li agraeixo la posició, el punt de valentia necessari. I tot plegat ens n’anem de Rubí amb aquella barreja de sensacions tan complexa -tan emotiva a vegades- d’una comunitat que es repensa a sí mateixa. Si en tinc d’anècdotes, de comentaris, de sorpreses de tots aquests anys! I no totes fan riure. Però mantinc que aquesta passejada és políticament pedagògica i totalment necessària per entendre el futur del país. Al capdavall, me’n vaig convençut que entre els presents -que hores d’ara ja mengen i beuen a pleret- n’hi ha més de deu i de vint que aquest diumenge també han votat al Baix Llobregat. Que se saben amb el dret a decidir, catalans com són o volen ser, sigui quin sigui el lloc on van néixer.
---------------------------------------------------------------------

11 març 2010
00:00


Arsèguel, tota la neu d’aquests dies…


No posaré l’excusa fàcil de la neu, però el cert és que entre una cosa i una altra, des de divendres dia 5 que volia fer aquest apunt. I tot m’hi anava en contra. Vull dir que han passat prou coses a la meva vora que em tenien distret o, de nit, massa cansat com per posar-m’hi. I ara potser és l’hora, si més no de recordar que divendres passat vam signar el conveni que fonamenta l’Escola Folk del Pirineu. Una escola que ja existia, però que des d’ara té un suport anual compromès i disposa d’unes instal·lacions excepcionals a Arsèguel des d’on escampar-se arreu de les muntanyes. La foto, d’en Carles Valero, recull la signatura del conveni pel conseller Tresserras amb l’Ajuntament, la Diputació de Lleida i, és clar, l’associació Tram, responsable del projecte.

I és que Arsèguel ha fet de la música tradicional una marca que arrenca de fa més de trenta anys amb les trobades d’acordionistes. O els catorze anys que enguany ja compleixen els Tallers d’Arsèguel - Escola Folk del Pirineu, O les colònies d’estiu. O encara aquest tercer curs amb ensenyament itinerant, Folk a l’escola, que es porta a terme a Alp, Arsèguel, Bellver de Cerdanya, Martinet, Montellà, Montferrer, Organyà, Prats i Sansor, Prullans, Sant Julià de Cerdanyola, Tuixent i la Vall de Boí… Per això valia la pena l’esforç de disposar d’un punt neuràlgic, condicionat, que ha suposat una inversió superior als 300.000€ però que es rendibilitzen molt més enllà del municipi. La colla de Tram -en Jordi Fàbregas, l’Esteve Leon, en Tito Peláez…- n’estan convençudíssims i no planyen esforços.


Torno al divendres dia 5, un dia assolellat i primaveral. Si no fos pels telèfons -a vegades amb notícies difícils- hagués estat un dia rodó. Poc pensàvem la nevada que s’acostava! En acabat, calgué tornar a la terra baixa i tot s’anà fent espès fins que dilluns dugué la neu arreu del país. I mentre Barcelona vivia amb desconcert aquelles volves, a Arsèguel la vida continuava reclosa a cada llar. Dimarts, el coordinador de l’escola enviava algunes fotos i, molt formal, deia que no aniria a treballar, per molt aprop que tingui el nou equipament de casa seva. Però no m’ho crec: en Tito Peláez, que ha estat fins avui l’ànima de l’escola, no només és mestre, i músic, i home de bé. És l’entusiasta que aquest projecte reclama i el vetlla tan de prop que fins i tot els dies de neu surt de casa, fa unes fotos i se les empesca per continuar treballant, rumiant o composant. L’enhorabona: l’escola folk del Pirineu és un projecte estratègic d’aquell territori. I ho ha estat sense gaires prospeccions ni estudis previs. Molta il·lusió, i molta feina. Que vol dir moltes complicitats. Per poca sort que tinguin, el resultat és - i més que ho serà- francament extraordinari…

2 comentaris en aquest article

1. ramses II ha respost el/l’ 12 Mar 2010 a les 9:27
Ja era hora, es una gran notícia, ha trigat pero ja se sap “lo bo es fa esperar”.
ara cal que l’administració no abandoni aquest gran projecte, que servirà per a cobrir una de les grans necessitats del territori.
Endavant i enhorabona a tots per l’esforç

2. Jordi ha respost el/l’ 13 Mar 2010 a les 11:19
Tot passa molt ràpid i el temps encara més. 14 anys dels Tallers, 2 anys del programa Folk a l’Escola, 23 anys del Tradicionàrius, 17 anys del C.A.T., …. massa! però els projectes necessiten molta dosi de fe i de constància i aquesta nova aventura de l’Escola Folk del Pirineu a Arsèguel engloba aquests conceptes i a més a més,evidentment, la feina ben feta i la tossuderia del Tito i de tots els que hi hem participat. Crec que s’està obrint un camí que sumarà moltes complicitats i que marcarà un estil de fer la feina en i amb el territori com a punt de mira principal, que és el que fa falta. I també crec que ha estat absolutament rellevant la bona entesa i connexió amb la vostra casa. Ens n’hem de felicitar i santornem-hi a fer crèixer la criatura!

-------------------------------------------------------------------

17 març 2010
23:55

Repensar el CPCPTC: segona sessió


Avui a les 6 de la tarda hem iniciat una segona sessió del cicle “Repensar el futur del CPCPTC” amb la participació de la majoria de federacions d’entitats del país. Conscients del Barça-Stuttgart que es jugava a les 9 del vespre, temíem una assistència més reduïda que el primer dia, ara fa un mes. Però no ha estat així sinó tot el contrari. Érem més gent i la sessió ha sortit rodona tot i que l’interès podia semblar relatiu. Al capdavall, parlar del present del CPCPTC davant del col·lectiu d’usuaris que més vegades ens visiten incorporava el risc de l’avorriment solemne. I no ho ha estat gens ni mica, d’avorrit. Potser perquè aquest exercici global era la primera vegada que es feia. En Joan Soler, la Judit Bertran, Teresa Clotet, Montserrat Faura, Rafel Folch i la Vero Guarch han destinat gairebé dues hores a desgranar tots els programes que avui són en actiu. Des dels recursos econòmics i humans als programes de dinamització, de patrimoni, del centre de documentació… molt més ampli i sobretot més complex que no pas aquell reduccionisme que ens presenta com una màquina de subvencions… Ha anat prou bé, doncs, com per animar-me a demanar-los la foto de grup que encapçala aquest apunt. A l’apartat d’acords, hem quedat que el segon dimecres de maig -el dia 12, per ser exactes- farem la tercera i darrera sessió, adreçada sobretot a obtenir conclusions. Sigui com sigui, la visió global del CPCPTC permet endur-se una imatge prou afinada de la molta feina que l’equip tècnic desplega. Des de la secció de gestió fins al grup de suport a la direcció general, o artefectes externs com l’Aula de Música Popular i Tradicional. Moltes propostes i totes molt diverses: al CPCPTC no hi ha monotonia laboral ni si hom la busca! En acabat , a quarts de nou molts participants de la sessió s’han escapat. El Barça, direu, és clar. Però molts d’ells -vinguts d’Alcanar, de Vallmoll, de Llorenç del Penedès, de Vilanova o de Vilafranca- el quatre a zero només l’hauran pogut seguir per la ràdio. A tots moltes gràcies: el maig tanquem el cicle. I tothom hi podrà participar. Perquè és entre tots que fem el CPCPTC…
----------------------------------------------------------------------

21 març 2010
23:43


Cornellà, Badalona. Dues xerrades.

S’escau que en pocs dies -dijous i ahir dissabte- he hagut de respondre a dues invitacions. D’una banda, des del Patronat Cultural i Recreatiu de Cornellà em van demanar de parlar de les entitats al segle XXI en un cicle que celebra els seu centenari. I ahir dissabte, des de Badalona, em convidaven a participar a la jornada que es va fer a Sant Jeroni de la Murtra per parlar de les festes medievals. En un i altre lloc he mirat de dir alguna cosa. D’una banda, que les entitats en un país com el nostre -un país que fa 300 anys va perdre el seu autogovern- són importantíssimes. Però que n’hi ha moltes, i massa de febles, amb riscos que hem d’evitar. Com ara la domesticació subvencionada, la mandra a repensar les coses -o repetir-les d’inèrcia. I encara més, aquesta idea que ja està tot pagat, més pròpia del ciutadà “client” que del ciutadà “associat”. Sigui com sigui, al segle XXI, en una societat més diversa que mai, ens calen espais de trobada -les entitats,m el carrer, també les festes. Tot això ho deia a Cornellà i ho vaig reprendre ahir a Sant Jeroni de la Murtra, en un entorn d’entitats promotores de festes medievals.

La pregunta que em faig és: tenim massa festes a Catalunya? Si més no, m’atreviria a dir que ens en convenen moltes de festes, sí, però festes amb sentit, on la preparació i la participació valen molt més fins i tot que la pròpia festa en sí. Ras i curt, la proliferació d’entitats amb poca musculatura o festes amb poc discurs acaba per ser pitjor que la manca de recursos que de seguida ens preocupa. Cal trobar una idea i reservar-hi un temps. I és clar, cal que disposem d’alguns recursos, allò que en diríem uns “excedents”. Però l’ordre per concebre una festa és aquest. I tots coneixem exemples que no passen de ser convocatòries amb molt d’aparell -confesso que des de l’administració pública hi tenim la mà trencada- però poca trascendència real. I si una entitat, una festa, no ens aporta gran cosa, algú creu que té gaire futur? I amb tot, participació ciutadana, associacionisme lliure, festes que alterin el temps i l’espai, són del tot necessàries per construir un país lliure, on absolutament tots els ciutadans puguem tenir el dret a sentir-nos-hi feliços. La resta és foc d’encenalls.

Ah! La foto és de la malaguanyada Rossy López, i pertany a la Fira Medieval de Manresa de l’any 2002. Una festa nova que, si funciona, no és per medieval sinó perquè compta amb una molt bona història antiga al darrera. I molta gent que s’hi sent concernida: des d’aquells manresans “de tota la vida” fins els darrers a arribar…

Un comentari en aquest article

1. Jaume Pieres ha respost el/l’ 25 Mar 2010 a les 16:05
Totalment d’acord amb el fons de l’article!


-------------------------------------------------------------------


26 març 2010
09:30


Ja hi ha un calendari final per veure com es concreta la Transposició de la Directiva Europea sobre productes pirotècnics al mercat. O, si més no, en té tota l’aparença. Des del Ministerio de Indústria ens assabenten que el Projecte de Reial decret pel qual s’aprovarà el “Reglamento de artículos pirotécnicos y cartuchería” ja ha estat enviat al Consell d’Estat. Com que finalment no s’ha emprat un procediment d’urgència, ara el Consell d’Estat disposa fins el 23 d’abril per respondre. Ras i curt, que per Sant Jordi hauríem de tenir “Reglamento” o, pel cap baix, l’haurien de tenir informat al Ministerio per dur-lo al consell de munistres qui, al seu torn, l’ha d’aprovar i dur-lo a Brusel·les… a primers de maig? Anar gaire més enllà és, francament, del tot indesitjable…

I amb el “Reglamento”, què? Doncs en primer lloc caldrà llegir-lo detingudament. Tots aquells que hi hem participat d’una manera o altra (institucions, federacions d’entitats, empreses del sector…) en tenim una visió fragmentària i força rumors sobre com poden quedar les nostres al·legacions. Per això, ahir vespre, es va tornar a reunir el grup de treball de la Comissió Mixta pel tema de festes i pirotècnia. Aquest grup de treball ja té més d’un any de vida i agrupa a la mateixa taula els Departaments de Cultura i Mitjans de Comunicació i el d’Interior amb les associacions municipalistes (ACM i FMC), les federacions d’entitats (Diables, diables centenaris, bestiari) i encara representants dels empresaris catalans del sector. Tots plegats vam valorar aquest calendari per allò que té de bo: disposarem finalment del text normatiu i podrem començar a treballar-lo en ferm. És clar que algunes veus pronostiquen força conflictes (competencials, especialment, tal i com ja vam denunciar la passada tardor). Però principalment allò que ara convé és preparar el desplegament d’aquells requeriments que sabem del cert que hi seran presents: d’una banda, la formació de ciutadans reconeguts com a experts que participen de les manifestacions festives amb pirotècnia. De l’altra, el seguiment amb els ajuntaments de les noves pautes que el text pugui contenir. I de manera immediata, si això va com ha d’anar, de l’elaboració d’una disposició normativa per Catalunya que prevegi com són aquestes festes “culturals, tradicionals o religioses” que s’acullen a l’excepcionalitat de la norma. No res, que se’ns gira (més) feina. I feina per tots. Al capdavall, també ahir matí el Consell de Cultura Popular es reunia i, a més a més d’avançar en el catàleg del Patrimoni Festiu, s’imposava redactar el concepte genèric d’aquestes festes amb pirotècnia. Doncs endavant. Pot ser llarg, però després de
tres anys batallant, sembla que podem tenir aviat els primers resultats…
3 comentaris en aquest article

1. Diable ha respost el/l’ 31 Mar 2010 a les 12:25
Esperem que, com dieu, puguem tenir a mans el reglament i que, si cal, es puguin fer les esmenes que es consideri convenient per part de les federacions. El que hauria de fer la Generalitat es declarar el mon del foc com a festa patrimonial per tal de donar un altre suport a la causa. Que altres festes també apreten per ser declarades? Quan estiguin en perill com el mon del foc hi parlem, crec que de moment l’urgencia es nostre. Com pot ser que s’estiguin plantejant declarar els corre-bous i no pas una festa en perill (per acció política) com és el mon del foc…

2. Flama ha respost el/l’ 06 Abr 2010 a les 13:51
Estic d’acord amb el que diu el company Diable; cal que, d’una vegada, després de masses anys, es reconegui el món del foc com festa patrimonial.
Ara bé, el que realment és absolutament necessari és que la Generalitat i les entitats a la taula de negociacions, Federació, Agrupació, Coordinadora, Centenaris, tinguin accés al document per si calgués presentar alguna esmena.
Anem tard, molt, però seria un suïcidi no estar pendents del text a l’últim moment.

------------------------------------------------------------------

28 març 2010
16:50


Torroella de Montgrí, Veus de la Mediterrània

Ahir vaig ser a Torroella de Montgrí. Hi inauguràvem l’exposició “Veus de la Mediterrània” que s’hi estarà fins el desembre, i vaig aprofitar el viatge per trobar-me amb l’alcalde, en Josep Brufí, i el director de Can Quintana-Museu de la Mediterrània, en Toni Roviras. Val a dir que entre Torroella de Montgrí i el CPCPTC mantenim tot de projectes vius, tan vius com ho pot ser una nova edició de la FestCat de Música tradicional aquest estiu. O les jornades de maig -enguany la cinquena: “de Mallorca a Tunísia”. O aquestes “Veus de la Mediterrània” que el novembre ja vam presentar a Manresa, coincidint amb la Fira d’espectacles. Dos mesos al Centre cultural del Casino, més de 6000 visitants, un èxit!. “Veus de la Mediterrània” és un viatge amb la veu, i ahir ens ho va tornar a explicar en Jaume Ayats, que demostra la diversitat i la proximitat de tots els pobles que vivim a la riba mediterrània. Ho recullo del programa: “Cada cultura té moltes veus i cada persona moltes maneres de dir, de parlar i de cantar. A les ribes i a les illes del Mediterrani occidental, hi ressonen una munió d’exemples vocals que construeixen cada situació, cada moment de quotidianitat o d’emoció compartida. Les fronteres expressives són ben difícils de precisar. Més enllà de les llengües i dels accents, parlar, cantar, xisclar o plorar, tot plegat conforma un arc continuat de coloracions sonores. La varietat sonora és notable però a cada indret, per molt lluny que sigui, retrobem el record de veus conegudes”.

Les imatges, extraordinàries, d’en Joaquim Rabaseda, i l’innovador suport tècnic que ens permet escoltar peixaters, pastors o titellaires, fan que l’exposició -una exposició sobre una cosa tan etèria com és la veu!- rutlli perfectament. En aquests mesos hi ha d’haver cua. A la inauguració també ens hi va acompanyar en Miquel Bofill, el senador de Torroella que va aconseguir els recursos del Ministerio perquè l’any vinent, l’exposició no només passi pel Mueu Marítim de Barcelona sinó que, des d’allà, comenci la seva travessia internacional. Perquè el missatge s’ho val: som els mateixos encara que potser no sempre ho sembli. Amb festes, gastronomia, jocs i conflictes. Tot plegat, un discurs allunyat d’aquell bonisme papanates, carregat d’un moralisme benintencionat però tan superficial i il·lusori. No. Les veus, aquestes “Veus de la Mediterrània” il·lustren qui som i com som. I ens interroguen des de la sorpresa. Uns catalans, al capdavall, que amb l’exposició ens acostem a la resta…

En acabat un cor de Vic amb d’altres cantaires afegits a Torroella -un muntatge d’en Víctor Suñol- clouen el vespre amb tot d’inharmonies. Les de totes les veus. I al voltant de can Quintana, al cor de l’Empordà, sento bufar el ventet que és de Quaresma. Que vé i que va, de l’una a l’altra riba.


Festes i pirotècnia:
per Sant Jordi, el “Reglamento”

Cap comentari:

Publica un comentari