Juliol 2010

Arxius 'juliol 2010'

• 3 juliol 2010
• 06:10
• 0

Festes i bous de l’Ebre al Consell de Cultura Popular

Aquest dijous passat, la reunió del Consell de Cultura Popular i Tradicional tenia fato: vam passar-hi no només els punts habituals (aprovació d’acta, resolució d’al·legacions, informes diversos com ara el Reglament sobre pirotècnia o la nova Revista d’Etnologia…) sinó sobretot un conjunt de propostes que superava la trentena sobre possibles incorporacions al Catàleg del patrimoni festiu. De tot el conjunt en vam aprovar disset d’arreu del país però, singularment, també vàrem declarar les Festes de bous a les terres de l’Ebre com a Festa Patrimonial d’Interès Nacional. Dic això perquè, en dies així -una festa que depassa un municipi, una proposta avalada per ajuntaments i consells comarcals, una idea vindicada per tot un territori- els debats són paradoxalment menors. L’informe per incoar l’expedient -tal és la terminologia que usem- l’havia redactat en Pep Albà. I el grup de festes del Consell -Salvador Palomar, Bienve Moya, Eloi Miralles, Josefina Roma i Teresa Clotet com a cap de servei i dinamitzadora- l’avalava totalment. No es varen plantejar més dubtes: s’aprovà i, avui, a punt de començar un tomb de catorze hores que em durà a Tortosa, Móra la Nova i Montblanc, penso si no veuré en Xavier Vega, el director dels serveis territorials de Cultura, amb qui fa un mes parlàvem d’això -i de més coses- al Congrés de Cultura Popular de les Terres de l’Ebre. En Xavier Vega és un activista es miri per on es miri, cul inquiet, tossut i un punt bregaire. Deu ser una sort tenir-lo per director territorial: faig comptes i el darrer mes, fa no fa, he baixat un cop cada setmana! Tortosa, Deltebre, Amposta, Móra la Nova… i avui altre cop Tortosa i Móra!. I a cada lloc, cada vegada, una cosa diferent. Deu ser que, veritablement, avui l’Ebre és viu, ben viu. I hi passen coses! Com a país, bé que hauríem de celebrar-ho…

• 4 juliol 2010
• 08:32
• 0

Tortosa, Móra la Nova, Montblanc

I doncs sí, ahir va ser tot el dia tombant pel sud: la idea era començar a les 10 a Tortosa, amb el claustre de final de curs de l’Aula de Música Tradicional i Popular. Tot amb tot, l’atzar em va fer coincidir a l’àrea de servei de l’Hospitalet de l’Infant amb en Carles Bassaganya. Només ens aturàvem a comprar alguns diaris però amb la sorpresa -en Carles és DG d’Administració local i deu fer tants o més quilòmetres que jo, de dilluns a diumenge!- acabem per fer un cafè i ens posem al dia d’alguns temors i esperances vinculats -inevitablement- a la sentència del TC. Quedem, com amb tanta gent, que fins dissabte que vé a Barcelona. I que ens espera un tros d’any molt dens i fins potser sorprenent. Vint minuts de conversa i arrenquem tots  dos a córrer en un itinerari que ens omplirà tot el dissabte. A Tortosa arribo a les acaballes de la presentació del nou equipament de l’AMTP: l’Artur Gaya, que n’és el coordinador en comenta els detalls. Després vé el claustre, llarg, fins les dues del migdia, i de resultats positius. L’Aula de Música Tradicional i Popular creix en territori, inaugura espais, comença obres a Salt i té una oferta cada vegada amb millor demanda. És clar que hi ha pegues -per això els claustres duren més de tres hores i són sovint apassionants- però començant per l’equip directiu (Montse Faura, Carol Duran, Elisenda Vilarrúbies) i fins el darrer a incorporar-se, em penso que hi ha consciència del projecte, ganes de guanyar complicitats, voluntat de fer-ho més i millor. Després, a les dues, m’escapo a dinar a Móra la Nova, per celebrar el setè aniversari de l’Institut Ramon Muntaner, aquell que aplega representants de tots els Centres d’Estudis de parla catalana. Arribo a l’hora de la calor i els participants, que també hi han esmerçat tot el matí en ponències i debats, encara fan l’aspecte d’anar més acalorats. Al carrer ja som als 35ºC i per això, quan després del cafè anem a fer la visita al nou centre d’interpretació del ferrocarril de Móra cal tenir veritable voluntat d’estudiós. O confiança plena en el tàndem de la Carme Jiménez i en Josep Santesmases -directora de l‘IRM, president de la Coordinadora de Centres d’estudis-. En set anys la feina que ha fet l’IRM és monumental i, sobretot, té la virtut de donar valor a la tasca que arreu dels Països Catalans fan aquestes entitats: interessar-se per la història, la geografia, l’art, l’etnografia… en un interès que ho és pel país i per les coses que hi passen. Generosament. I amb un major grau d’exigència cada any que passa. La creació de l’IRM és la resposta a aquest moviment. I també estímul. Indestriablement.

Acabo el dissabte a Montblanc, a la 35a trobada de balls de bastons de Catalunya. Calia ser-hi a les set per veure desfilar pels seus carrers alguns dels 62 grups de bastons que s’hi han aplegat. Que vol dir, músics inclosos, més de 2200 persones. Veig els de Sant Cugat d’un dinamisme sorprenent. O els de Manresa o Esplugues, els de Súria i els de Moià. Els d’Artés… Faig la foto als de Llorenç perquè també fan cara de passar-s’ho bé, molt bé. Hi ha nois i sobretot noies. Aleshores recordo els debats, de petit, a Rajadell, sobre la inconveniència que les noies ballessin bastons! Quaranta anys després -i ja m’excusarà precisament la colla de Montblanc!- se’m fa impossible pensar en bastons sense noies. És més, trobo que hi fan molt de goig i, molt sovint, ballen amb més gràcia. M’estalvio dir que per força no queden. I tot plegat facilita molt més la vida de cada entitat: la barreja d’homes i dones acostuma a ser en aquest sentit imprescindible. Acabo: a l’hora dels parlaments, en Josep Andreu com a alcalde situa la trobada en termes de nació. Li segueixo el fil: bastons i bastoners, diversos, d’arreu del país, per a la cultura i la llibertat ara que les sentències ens passen baixes. I el president de la Coordinadora de balls de bastons, en Marc Galí, ens sorprèn a tots dient que la trobada de Montblanc excepcionalment té enguany segona convocatòria. I repta -ho haureu endevinat- les seixanta-dues colles a ser dissabte vinent a Barcelona, el 10 de juny. I visca els bastons, visca Montblanc, visca Catalunya… Enmig del xivarri i l’entusiasme, penso que aquest cop ens en sortirem, i que no pot ser que una i una altra vegada ens les vagin fotent. Perquè, diversos com som, coincidim en l’interès. De la cultura. Del país. D’un projecte que no s’atura per una sentència. Fosqueja a Montblanc però el dia ha valgut la pena. No res, que entre tots ens en sortirem. 

• 5 juliol 2010
• 22:09
• 0

I el diumenge, a Juneda

I ahir vaig acabar la setmana a Juneda, a la sisena trobada de capgrossos de Catalunya, de caràcter biennal. No n’hi havia pas pocs! Darrera la convocatòria, un grup d’un dinamisme monumental: la Roca fumada, amb la Maria del Roser de cap de colla, belluguet i patidora. D’ençà fa dos anys a Alcarràs, un matí de llamps i trons, que els de Juneda glatien per acollir la jornada. Per acollir també els capgrossos de l’Agrupació de colles geganteres vint-i-quatre mesos. Doncs bé, ahir va fer un matí de sol extraordinari, tercer dia d’una trobada que ja va començar divendres i que tingué una nit de dissabte llarga i moguda. I ara, al moment del traspàs, alcalde i regidors i fins el president del Consell Comarcal de les Garrigues, en feren un esdveniment. La regidora d’Alcarràs es va emocionar i, tot plegat era una festa. De cultura i fins país: altre cop els assistents ens conjuràvem per repetir la trobada el dissabte dia 10. A Barcelona. Amb més gralles que capgrossos, això sí… Després, tornant a casa, al cel els núvols s’encastellaven. Vaig fer repàs mental d’uns dies atapeïts d’esdeveniments. Des de la sentència del Tribunal Constitucional fins a l’aprovació de la Llei del cinema. Al Bages el cel era fosc a les quatre i aviat caigué un xàfec dels que assenyalen estiu. Aigua avall. I cargols!. En vaig aplegar dos quilos en poca estona. Dejunaran fins dissabte. I encabat ens els cruspirem. Aquell dia, algú recordarà la tempesta?

• 7 juliol 2010
• 19:00
• 0

Una nova època per a la REC

Ahir vam presentar el número 36 de la Revista d’Etnologia de Catalunya, i això no hauria de ser notícia atès que la REC fa divuit anys que surt de manera continuada, semestralment, i amb el mateix rigor que el primer dia. Però aquest número 36 inaugura una segona època i, per això, ahir vàrem voler compartir l’esdeveniment amb els amics de la revista. En Lluís Calvo, el director, va resoldre un trajecte de tants anys en la voluntat que aquesta no sigui només una reforma estètica: cal acostar la REC a més gent, i cal incorporar totes les sensibilitats que la mantinguin com un producte acadèmicament inqüestionable però, també, útil a tota mena de lectors interessats. Potser per això, i de manera discreta, la nova REC incorpora un notable Consell assessor i pronostica un treball del Consell Editorial més regular i col·legial. Sigui com sigui, per arribar aquí ha calgut l’esforç de molta gent i l’apartat d’agraïments així ho reflectí: des del propi servei tècnic del Departament fins als responsables del Servei de Patrimoni o d’edicions del CPCPTC, enmig de molts i molts d’altres. L’HC Joan Manuel Tresserras va cloure l’acte valorant la fidelitat i la perseverança de tots aquests anys de molts dels assistents a la presentació, treballadors del Departament que se senten compromesos amb el país i que saben la importància que hi té la Cultura i, encara més, tot el patrimoni immaterial. Persones que hi han sabut abocar, des del primer dia, aquest valor afegit que els fa un punt més responsables, més generosos també. Entre els assistents, Antoni Anguela sintetitzava aquest perfil: des de 1980 i fins ara mateix, ahir ens acompanyava, malgrat la malaltia, a primera fila. Tossudament decidit a celebrar aquesta nova època de la REC. I content de retrobar companys amb qui compartir neguits i esperances. La seva actitud, valenta i positiva, és un estímul a continuar treballant. I a fer-ho, si es pot, més bé cada dia.

• 10 juliol 2010
• 14:25
• 0

De Perpinyà a Barcelona (10 de juliol)

Ahir a la tarda vaig ser a Perpinyà, a parlar dels efectes de la Directiva europea sobre pirotècnia. Va ser una sessió de tarda que començà amb una mostra de cultura popular -vegeu els castellers del Riberal a la fotografia- seguit de la inauguració d’una exposició de fotografies dels Diables i bruixes del Riberal, i d’altres colles dels Països Catalans. Tot plegat, a la “Maison de la région”, en un to de normalitat que hi procura el regidor Marcel Mateu, més aparent que real: davant dels castells, els autobusos i cotxes que enfilen l’avinguda Charles de Gaulle, ralentitzen la marxa i botzinegen, i el seu passatge aplaudeix. S’emocionen… i segueixen fent via. Després vé el debat, ara que l’estat francès nega qualsevol tipus d’adaptació a la Directiva europea que permeti la continuïtat de les festes amb pirotècnia. O que les permeti legalment… A la sessió hi participa l’Hervé Pi que de fa anys que batalla per evitar aquest desastre. I també en Pep-Enric Martí, president de la federació de dimonis i diables, que sap que el seu moviment ha estat útil als territoris sota administració espanyola. Però la República Francesa ara mateix no escolta, ni es veu resolta a redactar una senzilla instrucció que permeti conviure pirotècnia i patrimoni festiu. No res, un full de paper amb les instruccions tècniques complementàries, si ho volen el mateix que ja fa molts mesos els vam fer arribar, també traduït… i ni això. Des del quatre de juliol plana la indefensió a un bon grapat de colles de Catalunya Nord. El següent objectiu que ara s’imposen és plantar-se a Brusel·les, la setmana entrant. Un catorze de juliol, per ser més exactes. Canviarà la posició? Els grans estats sovint són sords, i cecs, i no gasten manies.

Al vespre passem pel centre cultural Casal Jaume I de la mà d’Albert Solé, el president d’Aire Nou de Bao, l’entitat que fa possible aquesta i d’altres mogudes. Com la de l’Identi’Cat que es va cloure la setmana passada i que enguany es dedicava a la cultura gitana.  L’Albert insisteix que ja no n’hi ha prou amb cantar l’Estaca o aixecar banderes al voltant d’un camp de rugbi, i multiplica iniciatives. Més tard, arribem a la seu d’Aire Nou, al municipi de Bao. Hi haurà sopar a la fresca i alguns voluntaris enllesteixen una pancarta per anar demà -avui- a Barcelona. Hi ha complicitats a l’ambient que no es poden explicar, però que compten. Quedem que demà ens veurem a Barcelona o, millor encara, que no ens veurem. Perquè hauríem de ser tants que no ens trobéssim. I perquè després d’aquesta manifestació alguna cosa ha de canviar. Com si avui -a la fi- comencés tot.  Doncs que comenci!  Tots hi estem compromesos i els vells camins ja no ens serveixen…

• 14 juliol 2010
• 08:11
• 0

Després del 10 de juliol

Suposo que ara hauria de parlar de la FesCat o de Cantonigros, o de l’Aula de Música Tradicional que ja ha obert matrícula… i malgrat tot, parlaré de la manifestació de dissabte. Perquè dissabte va ser un dia que no oblidarem, una manifestació històrica que per força tanca una etapa i n’obre -n’obrirà, n’estic convençut- una altra. Hi vaig veure gent de tota mena i totes les edats. Hi vaig retrobar coneguts i fins i tot persones d’aquelles que no t’esperes. I hi eren, hi érem gairebé tots. Tant se val l’origen o la llengua o el color: érem molts. I sense el sostre d’un Estatut rebregat: omplíem Barcelona per dir que volem ser nosaltres, que tenim futur, que ho volem tot… Després, un altre cop a casa, rebo un parell de fotos que m’envia l’Anna Sàez, des de Lleida, i que són tota una sorpresa. De les manifestacions n’acostumo a conservar records particulars, anècdotes, algun paper, però de fotos cap ni una. I ara, furtivament, un parell d’instantànies que demostren una mani en doble temps: la real i la que seguíem per la xarxa, cercant informació, provant de descobrir perquè allò no es movia… Ara ja som dimecres, i la setmana es descabdella lenta d’esdeveniments. Continuo tombant per Llívia, Horta o Barcelona, però pendent de les notícies: com encarrilarem tanta energia? Només dos apunts: d’una banda consignar la proposta del vice-president Carod. El full de ruta que de primer insinuà en declaracions i després va publicar a l’Avui em sembla una iniciativa que no es pot menystenir: des de l’assemblea de parlamentaris fins  -”si la complexitat de la situació així ho requerís”- un govern de concentració nacional fins al referèndum on poguéssim decidir el futur de les nostres relacions amb Espanya i els altres països del món. I un altre encara: al Parlament comença el batibull, de la IP a la ILP. Aquest proper plenari, servirà per teixir complicitats? Si dissabte va començar tot, aquest proper divendres el Parlament no es pot arronsar i ha de trobar aquest mínim comú denominador que, com la mata de jonc, ens faci forts. I valents.

• 16 juliol 2010
• 06:52
• 1

Temps per a la FestCat

D’ençà que diumenge passat vàrem engegar a Llívia, la FestCat, les escoles d’estiu de Cultura Popular que organitzem des del CPCPTC amb la Fundació Mediterrània funcionen d’allò més bé. També a Esterri o, si voleu més modestament, a Horta de Sant Joan. I a partir d’aquest diumenge, a Torroella de Montgrí. Tot plegat vora 400 persones compartint, aprenent i gaudint d’una mena de parèntesi singular: a la FestCat hi ha allò que s’aprèn i allò que s’hi capta. Hi ha bona part del discurs de cultura popular que aquests darrers anys hem provat de posar en pràctica. Sense apriorismes. Sense quotes ni peatges. Fomentant la renovació de l’oferta i de públic, aconseguint arribar a més gent. Rejovenint-la. I a més a més, guanyant eficiència econòmica, que no és pas poca cosa! És clar que encara queda molta feina per fer -i moltes oportunitats per millorar!. Però cal garantir el futur de les FestCat, i aprofundir-ne aquest procés de transformació. Després de dos dies a l’escola de la Festa, a Llívia, me n’emporto la satisfacció creixent d’haver-la encertat: fixeu-vos en la foto, davant la vela de circ més acollidora que hagueu pogut conèixer. Només aquí ja reunim mitja FesCat! Amb cursos i tallers, amb debats -ahir parlàvem de bous!-. Amb visites que demostren l’interès que la proposta desperta. I amb una oferta d’espectacles escollits que, des de l’austeritat pressupostària, suposen una oferta excel·lent a cada municipi. A Llívia tenim mestres i estudiants, persones de tot arreu i de totes les edats. També setze alumnes del cicle formatiu d’animació sòcio-cultural que enguany hem becat. Extraordinari, ras i curt. Demà seré a Esterri i diumenge a Torroella. I amb dansa, jocs o música, enllestirem uns dies que formen el pòsit necessari per tal de passar l’any, crear xarxes i complicitats. I aprendre que, des de sempre, la cultura popular és i ha estat una eina de creació i de de participació. Encara avui, una eina carregada de futur. 

Un comentari en aquest article

1.      Anna ha respost el/l’ 20 Jul 2010 a les 12:57

He estat participant de la FESTCAT 2010 de Llívia per primera vegada i tinc ganes de repetir, ha estat una setmana de desconexió i gaudir de la nostra festa! amb música tradicional, tallers interessants, cursos apassionants i el millor de tot, la gent que he conegut!! molt recomanable i llarga vida a la FESTCAT

• 23 juliol 2010
• 23:26
• 0

Esterri, Boí, Torroella…

Aquest darrer cap de setmana vam enllestir les FestCat de Llívia, d’Horta i també d’Esterri d’Àneu. I per això vaig anar dissabte a Esterri, a la cloenda del Dansàneu, en un dinar que precedia el tradicional cercavila de comiat. No res, consignar l’èxit de la proposta i també que, en aquest cas, som vora la vintena edició. És a dir, el 2011 farà vint anys del primer Dansàneu. Ja m’ho havia advertit en Ferran Rella, insigne fill de casa Foro, director dels Serveis Territorials de Cultura a Lleida i promotor de tantes i tantes iniciatives aneuenques. I és clar, m’ho van recordar també aquell migdia en Joan Serra, l’alcalde Ramon Villuendas o -tots al Dansàneu des del primer dia!- en Lluís Puig que també ens acompanyava. No cal ni dir que sí, que caldrà commemorar aquest aniversari i que estic segur que, per magra que la ballem, hi haurà els recursos necessaris. Perquè n’hi ha ganes, hi ha idees i hi ha gent que s’hi sent compromesa. I tots coincidim que no sempre és cosa de diners…

Ho torno a dir: no tot són els diners, Ni la publicitat. Ni la centralitat metropolitana. A manera d’exemple, encara el mateix dissabte 17 de juliol. D’Esterri a Boí pel port de la Bonaigua, rodant com el maquis. A les vuit del vespre hi presentàvem un nou volum de la col·lecció temes d’Etnologia, Transhumàncies del segle XXI. Ramaderia ovina i transhumància a l’Alta Ribagorça, d’Elisabet Nadal, Juan Ramón Iglesias i Ferran Estrada. La foto, de la Cristina Farran, només il·lustra una tercera part dels assistents, i a fe que n’hi havia, més amunt -érem en un antic paller- i més avall, esperant, a l’estable. Més de dues-centes persones, pel cap baix. I doncs la presentació va ser un èxit rodó, i ho va ser per la feina feta durant gairebé sis anys. Per la feina i per la complicitat dels tres autors a l’hora d’entrevistar, de compartir, d’acompanyar una i una altra vegada el ramat per les cabaneres. Com el que recull el DVD del llibre, Transhumants, un itinerari de Binaced a Boí, fruit d’una primera beca IPEC. Acabo: allò era el resultat d’una autèntica recerca etnològica, no pas la nostàlgia d’un passat perdut sinó l’anàlisi del present, la prospectiva del futur. Amb dades. Amb història. Fins amb anàlisi lingüístic. Una feina de primer ordre. I a la presentació, ple total. L’alcalde, en Joan Peralada -el del costat esquerra- exultava. A la sortida, formatge i vi. El punt d’emoció de gent i gent que es retobava al carrer. I natros carretera avall…

I és que diumenge 18, a Torroella, començava la darrera de les FestCats, la de música tradicional. Abans que res, en un acte senzill, hi va haver el lliurament de diplomes d’instrumentista i mestre instrumentista. I després concert a la plaça de la vila que presentava els resultats dels Grups estables de tot l’any a l’Aula de Música Tradicional i Popular. Vam fer el ple a poc a poc, però l’AMTP va tornar a convèncer a Torroella de Montgrí, i tant. Per professorat i per alumnes. I pels convidats: contents de ser-hi. Bé que s’hi nota… 

• 24 juliol 2010
• 22:32
• 0

Mentrestant a Valls… (Homenatge a Josep Batet)

No voldria deixar constància del darrer cap de setmana sense recollir un acte on no hi vaig ser present però on, de fet, s’esperava el pronunciament del CPCPTC. Parlo de la inauguració de la placa dedicada a Josep Batet i Llobera, cap de colla dels primers castells de Valls i -tal i com diu la majòlica dedicada- “artífex del partit dels Menestrals, actual colla “Joves Xiquets de Valls”. A l’acte hi participà el Vice-president del govern i casteller com el que més, en Josep-Lluís Carod-Rovira, i és del seu bloc que n’obtinc la imatge. El govern no hi podia pas tenir un millor representant. I amb tot, a instàncies dels propis membres de la colla, s’hi esperava si no la meva presència, almenys un comunicat del CPCPTC que entrés a resoldre una qüestió espinosa dels darrers mesos: la deganitat de les colles castelleres del país. Ras i curt, quan la Comissió Xangai de la Generalitat de Catalunya va estar analitzant possibles opcions per desplaçar una colla castellera a la Xina va tenir en compte força paràmetres i, a la fi, va decidir per la Colla Vella de Valls. Conscients que aquestes tries sempre són difícils -i ho són veritablement- des de Presidència es va acompanyar d’una lacònica nota de premsa on això sí, entre d’altres coses es parlava de la vella com a colla degana, com per reblar la tria. L’ospedrer! No recordo haver sospesat mai aquest criteri però de cop ja hi érem posats: es recuperava el debat de la colla degana, s’utilitzava la nota de premsa com una confirmació històrica, es reobria un conflicte…
Així, passada una primera trobada amb representants de la Jove on el material històric anava en doina, vàrem decidir amb l’Adam Manyé, director dels Serveis Territorials de Cultura a Tarragona, que aprofitaríem l’acte de juliol, l’homentage a Josep Batet, per deixar clara la posició del Departament en nom de la Generalitat de Catalunya. Que no és canviar de mans el títol sinó, senzillament, deixar clar que no és la nostra tasca proclamar deganats, ni jutjar-los ni investigar-los. Algú té ganes d’endinsar-s’hi? Es fa difícil creure que això tingui mai punt i final…
Sigui com sigui, a la fi no vam poder ser a Valls el dia 17. I aleshores, segons compromís, vaig fer arribar aquestes ratlles a l’Adam Manyé, que va matisar, ampliar o detallar i, al seu torn, traslladar a Valls perquè en fessin lectura. I d’alguna cosa devia servir perquè aquests dies em demanen el text i, a la fi, penso que el millor és deixar-lo a l’abast de tothom. Aquí, tal i com segueix…

MISSATGE DELS SSTT DEL DEPARTAMENT DE CULTURA I MITJANS DE COMUNICACIÓ  DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA I DEL CENTRE DE PROMOCIÓ DE LA CULTURA POPULAR I TRADICIONAL CATALANA  

PER L’ACTE D’HOMENATGE A

JOSEP BATET I LLOBERA

Benvolguts amics i amigues de la colla Joves Xiquets de Valls:

Només quatre ratlles per afegir-nos des del Departament de Cultura i especialment des del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana a aquest reconeixement a Josep Batet i Llobera, àlies “Casteller”. Creieu-me que ens hagués agradat ser-hi, però el ball de dates, de costat a tantes convocatòries d’aquests dies ho han fet finalment impossible. I amb tot, sí que us voldríem fer arribar aquesta adhesió que vol ser, també, reconeixement a la vostra tasca, a un itinerari centenari que ha estat fecund per bé que també complex. Com no podia ser d’altra manera: la vostra història reflecteix des dels temps d’en Batet i Llobera bona part de les convulsions que hem viscut i, amb tot, hem avançat, heu arribat fins aquí. Que no és pas poca cosa!

Avui els castells són arreu del país, i més de cinquanta colles fan unes temporades agosarades, esplèndides i seguides en directe o per televisió per milers i milers de persones. Encara més, la perspectiva d’aconseguir ser reconeguts com a Patrimoni immaterial de la Humanitat –una perspectiva que es percep cada vegada més possible- fan dels castells, de tots els castells un immillorable testimoni de la nostra tradició cultural i associativa. Creativitat i participació ciutadana. Una de les millor maneres de sentir-se compromesos amb la comunitat: des de l’escala i el barri fins al país sencer. Per això és un motiu de goig sumar-nos a l’acte i, alhora, ha de ser l’ocasió per matisar enunciats que en el seu moment ens han dut més maldecaps que no pas alegries. I és que amb en Batet cap de colla parlem de temps passats, gairebé remots, però ens ha de servir per avaluar la trajectòria de la colla joves dels Xiquets de Valls, per donar-li més valor encara.

No hi ha res més, ni hi hauria d’haver competició en història. Ans el contrari: si algú per error i sense fonament va catalogar una colla de degana en una breu nota de premsa –quina és la colla degana?- per molt governamental que fos el text periodístic val més desmentir-ho al punt, aquí i arreu. Car no hi ha deganitat ni és el nostre objectiu constatar-la: què n’obtindríem? Una nova recerca?, un altre document recuperat? No hi ha colla degana, doncs, i si ens ho permeteu, colguem el tema. Que siguin els nostres reptes aquells que ens encimbellin. Això i els resultats que de tantes maneres sabrem mesurar. Que és cert que hi ha els anys, i hi ha les alçades, i aneu a saber què més! Però aquells antics caps de colla, i en Batet entre els primers, alçaren els seus castells pel goig de fer-los i de fer-ne festa.

I si convé mirar-nos el fet casteller des de la perspectiva històrica és per constatar que aquesta tradició neix a la Catalunya Nova, al sud del país. I és a les comarques del Camp de Tarragona, on s’ha mantingut al llarg del temps, aliè a les convulsions polítiques i als temps desfavorables. I, és la seva plasticitat, força simbòlica i càrrega identitària; és el seu contingut de modernitat que s’adapta perfectament a la societat contemporània, el què li ha donat la força i impuls que n’explica com aquesta mostra de la cultura popular s’ha anat expansionant per tots els Països Catalans. Aquest és un motiu que ens omple molt especialment de satisfacció als Serveis Territorials del Departament de Cultura: poder representar al territori gresol del món casteller, sobretot ara, un moment transcendental per la difusió castellera, ara que tenim a tocar la declaració de patrimoni immaterial de la humanitat per la UNESCO i el projecte del Museu Casteller ja no té aturador.

La història castellera és complexa, fibrosa i s‘ha anat fent sola. Sentim-nos-en actors principals, però mai únics. I sumem castells i places: tenim un repte de colla i un de país. I ens han de trobar ambdós valents i –ho direm arreu- units.  

Moltes gràcies i endavant!

Ramon Fontdevila i Subirana                           Adam Manyé Sardà

Director del Centre de Promoció de la                            Director dels Serveis Territorials

Cultura Popular i Tradicional Catalana                            del Departament de Cultura i

del Departament de Cultura i Mitjans                              Mitjans de Comunicació

de Comunicació de la Generalitat                                  de la Generalitat de Catalunya

de Catalunya                                                               a Tarragona

Barcelona/Tarragona, 16 de juliol de 2010.

• 31 juliol 2010
• 20:06
• 0

Comiat de juliol

Només quatre ratlles per acomiadar juliol i, també, per acomiadar el ritme de treball d’aquestes setmanes. Demà començo vacances, sí, i no tindré a l’abast ni el bloc ni l’ordinador, i potser millor i tot: han estat unes setmanes de bòlid i manta vegades he pensat d’explicar els episodis que s’acumulaven a la memòria. No passaran d’aquí: hi ha hagut la visita a Mataró, a comunicar que les Santes serien festa patrimonial d’interès nacional. O la compareixença del Conseller a la comissió de Cultura i Mitjans de comunicació al Parlament. O el festival del foc a Castellterçol -amb un debat inimaginable fa un any, amb expectatives de resoldre el tema. I encara més, deixem pactat el programa de formació dels responsables de grup pirotècnic, queden resoltes vora 500 subvencions d’entitats, tanquem els textos del balanç d’aquests anys… Tot això, i més coses, m’allunyaven del bloc. No passo doncs de relacionar-les. Però calia arribar a 31 -Sant Ignasi!- amb els deures fets. Que no vol dir net de pols i de palla: anem endarrerits en les transferències des de les caixes d’estalvis a les entitats. Anem també coixos en alguns convenis. O s’endarrereixen a setembre nomenaments del catàleg del patrimoni festiu tan importants com la sardana… i més i més coses. Però cal fer un parèntesi, i per petit que sigui, l’aprofitaré. Després vindrà Cracòvia, i prometo que després -després de l’Aplec Internacional de la Sardana i Mostra de grups folklòrics: un nom a repensar, apunto cordialment- doncs això, reprendré el bloc. Quedem el 12 o el 13, doncs. Ep! Si és que hi ha algú….