Febrer 2010

1 febrer 2010
23:47

Una estada profitosa al País Basc

Dissabte vam arribar d’una estada de tres dies al País Basc per tal de conèixer i debatre el present i el futur dels seus projectes museístics etnològics. Això i, és clar, contrastar-los amb els nostres a partir de tres eixos: la creació de xarxes, la vinculació de la població local en els projectes i l’impacte del turisme. I cal consignar abans que res que ha estat una visita positiva, interessant i productiva.

Tot just és la segona vegada que des del CPCPTC ens emboliquem a organitzar una sortida d’aquestes característiques. Però el bon resultat de l’any passat -dos dies a València- ha fet créixer en tots els sentits la dimensió d’aquest segon viatge: més llunyà, amb més dies, i amb uns objectius més ambiciosos. Des de la visita inicial al “Caserio Igartubeiti” fins a la del Museu Etnogràfic d’Artziniega (Araba), passant pel Parc Cultural de Zerain, l’”Euskal Herria Museo” o el Museu de la Pau a Gernika, a tot arreu ens hem sentit molt ben atesos i, alhora, hem percebut l’interès que recíprocament despertava la nostra presència. Perquè no érem pas pocs! El desplaçament, en autocar, aplegà fins a trenta persones, amb representants de gairebé tota la Xarxa d’antenes del Patrimoni Etnològic, de l’Institut Ramon Muntaner, del Museu Valencià d’Etnologia i del propi IPEC (tècnics de l’inventari del patrimoni etnològic que impulsem des del CPCPTC). La que feia trenta era, singularment, l’Iñaki Arrieta, el professor de la Universitat basca que no ens ha deixat ni de dia ni de nit. Que ho va vetllar tot i per tothom. I que va teixir tot el circuït de visites petr tal d’aconseguir una visió global i polièdrica de la realitat dels museus i el patrimoni a Euskal Herria. Amb exemples que abasten des de la normalitzada gestió funcionarial fins a l’assemblearisme més singular. I tot plegat, amb un ressò a la premsa inusual del tot als nostres papers…

Particularment, el dijous 28, a la tarda se celebrà un acte acadèmic a l’Aula Magna de la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació, on els representants catalans (el vicepresident de la Diputació de Girona, Roger Zamorano, el regidor de Cultura de Tàrrega, Jordi Ramon, el Subdirector General de Museus, Daniel Solé, i jo mateix) vàrem escoltar de la part basca (Antonio Rivera, viceconseller de Cultura, Joventut i Esports del Govern Basc, però també de les diputades forals de Guipuzkoa, Àraba i Bizkaia., les senyores María Jesús Aranburu, Lorena López i Josune Ariztondo) la necessitat d’organitzar-se, jerarquitzar-se i -si no semblés un punt pedant- de fixar-se en l’exemple de xarxa que des de fa deu anys s’impulsa a l’IPEC i més recentment, des de la DG de Patrimoni, El debat posterior, obert al públic, va reflectir encara noves necessitats i moltes idees. Estic convençut que, abans el CPCPTC no emprengui un altre viatge, des del País Basc ens demanaran de venir. I no cal ni dir que estarem encantats d’atendre’ls…
-----------------------------------------


7 febrer 2010
22:53

De l’Escala a Balsareny

 

Si no fos que tot vol hores, diria que aquest ha estat un bon cap de setmana. D’una banda, dissabte a la tarda, presentant la guia dels Aplecs de Sardanes 2010 a l’Escala. L’acte començava a les 6 però vaig arribar prou d’hora com per fer un tomb vora mar, aturar-me a l’escultura “la cobla” i, després, emprendre el camí fins l’ajuntament per comentar amb l’alcalde el finançament d’aquesta 50a edició de ciutat pubilla. A les 6, a l’institut de secundària “El pedró” havien agençat el gimnàs per acollir uns quants centenars de persones i presentar la guia d’aplecs d’enguany. També, de part de l’organització Capital de la Cultura Catalana, formalitzar el lliurament del diploma que acredita la sardana com un dels deu tresors immaterials de la cultura catalana. En fi, la primera part foren quaranta-cinc minuts de parlaments, que déu-n’hi-do. No em vaig estar de dir que això dels títols i els rànquings té riscos, per no dir contradiccions: el diploma de CCC acredita la sardana “en segon lloc” en el patrimoni immaterial català, resultat d’un un sistema de trucades telefòniques. I és clar, ara que des del Departament estem treballant els aspectes jurídics per fer de la sardana “dansa nacional de Catalunya” , voldria evitar decepcions: no hi poden haver, si més no en la perspectiva de Govern, ni exclusivitats ni ordinacions en allò que toca el patrimoni immaterial. Per tota la resta, la segona part de l’acte fou un concert extraordinari a càrrec de La Flama de Farners, d’arrencada escalenca (”Sortint de concert”, de Lluís Albert, assegut a primera fila, seguit de “Carícies”, de Josep Vicens, “Xaxu”) i final esventat (”Xaloc”, sardana de Jordi Molina que era qui dirigia el concert).

Diumenge, a Balsareny, un altra Festa dels Traginers. Un dia excel·lent i un públic fidel. Més de mig segle de festa i la presència de carros i cavalls lluïda: a Balsareny ja fa dècades van saber repensar els seus tres tombs i se n’han sortit d’allò milllor. Amb una oferta que comença divendres però que té el punt àlgid diumenge. Des de l’esmorzar a la cavalcada, activitats per tot el dia. El resultat són visitants a desdir i gairebé un bon temps garantit. I això que la data és variable: el cap de setmana abans de Carnestoltes. El cas és que ahir no va fer ni fred ni vent sinó el sol-solet d’un hivern que ja es doblega. I a pocs quilòmetres de casa, vaig ser a temps de dinar amb tothom…
----------------------------------------


15 febrer 2010
12:27

Torelló, Carnaval de terra endins

No sé si, per encarar correctament la Quaresma, cal un bon Carnestoltes. Però la veritat és que al país, malgrat aquella vergonya general a disfressar-se o descordar-se en públic, tenim magnífics exemples de carnaval. I no parlo pel de Manresa, més propi d’una congregació calvinista, sinó dels reconeguts de Solsona i Sallent, per citar-ne dos de propers. O el de Vilanova! Enguany, aquest cap de setmana he conegut el de Torelló. I em penso que serà inesborrable. Hi vaig arribar com a jurat, convençut per en Pep Tines dos mesos enrera. No puc dir que m’enganyessin: duia prou roba com per no passar el fred que em pronosticaven i era conscient que la festa aniria per llarg. Perquè la cosa ha estat magna. Una gentada de grans proporcions -desenes de milers!- i una rua antològica d’aquelles de “a veure qui la fa més grossa”. La tarda, destinada de primer a repassar comparses, ja permetia intuir l’abast de la nit. N’hi havia més de trenta, algunes amb tropes superiors als dos-cents individuus, tots ells disfressats, contents i peixats. O pel cap baix raonablement beguts si tenim en compte que a cada plataforma hi ha un tibador de cervesa. En fi, el més gros de tot plegat, allò que és exemplar en la participació ciutadana i la cultura popular nacional, és que s’ho rumien, s’ho construeixen, s’ho cusen i coreografien, s’ho beuen i… s’ho paguen. És carnestoltes, però no frivolitzo ni un pèl! Hi ha equips que s’han estat dos mesos tancats en un garatge per construir més de quaranta m2 de plataforma. Creativitat i participació, que diuen els manuals de la gestió cultural. Correcte. Això i 100 euros, per barba, per posar un exemple. És clar que l’ajuntament també fa un esforç -la broma en conjunt no baixa dels 170.000€- però insisteixo en que a Torelló la participació és real. I doncs la gresca, és clar. I la cohesió social que en resulta. Perquè, no ens enganyem, aquella munió de ciutadans, aquella carnestoltada, si no fos que els agrada no la seguirien, eh?. En fi, el dissabte va acabar en diumenge, dotze hores més tard. Si mai us conviden a Torelló de jurat, preneu-ne bona nota: Ens vam reunir a les quatre de la tarda i a les quatre de la matinada havíem lliurat els premis. Tret de l’estona del sopar (un bon sopar a cobert, a l’hotel Serrasses) va estar glaçant sempre. Després, de matinada, els balls continuaven amb aquella intensitat que el jovent hi posa abans no quedi tot el peix venut. Els del jurat, sense canya ni ormejos -Ernest Codina, Georgina Altarriba, Martí Gironell, Ariadna Oltra, Margarida Tenas, Carles Cortina….- ens en vam anar a dormir. Devien quedar en Tines i la Teresa Faja, però és que ells, amb els del PIOC i en Capdevila i el mateix Rei de la República de la barrila, són ànimes d’una festa que s’acabarà dimecres. Adéu al pullasso, a les senyoretes i els homenots. Serà Dimecres de cendra, és clar (Pulvis es, et in pulverem reverteris!) Que sembla tota una altra història. Però que no ho és tant….
-------------------------------------


18 febrer 2010
00:13

Dies per repensar el CPCPTC

Ahir vam fer una primera sessió, oberta al conjunt de federacions d’entitats de cultura popular, per tal de repensar el futur del CPCPTC. La sessió, la primera de tres, va anar destinada a fer una visió històrica del tractament de la Cultura popular en aquests darrers trenta anys de Generalitat recuperada. Per això el primer a parlar va ser Antoni Anguela, l’actual cap de servei de Patrimoni Etnològic que des de 1981 ha conegut el tema directíssimament. Després, Rafel Folch, des de l’IPEC, mostrà també l’evolució de la recerca etnològica aquests darrers quinze anys al CPCPTC. Els podeu veure tots dos a la foto. Sense entrar en els continguts de cadascuna de les intervencions, sí que cal consignar l’interès d’aquest procés especulatiu. És a dir, conèixer el passat i el present del CPCPTC per tal de projectar el seu futur. Que no és el futur de la cultura popular però… que hi té molt a veure. Diguem encara que al torn obert de paraules hi va haver poques intervencions però, essent com era Dimecres de cendra, la trentena d’assistents vam acabar el vespre xerrant i menjany bunyols d’aquesta Quaresma que tot just comença. Hi torno: i és que si parlo de dies per repensar el CPCPTC és perquè, al capdavall, el debat d’ahir no ha estat l’únic d’aquests dies. Aquesta darrera setmana ha coincidit la presentació del CPCPTC a un conjunt d’alumnes de l’IES Salvador Seguí, estudiants d’un mòdul superior de dinamització sòcio-cultural, a qui vaig animar en la seva perspectiva de futur: la cultura popular, més enllà dels programes de recerca, segur que requerirà cada vegada més d’aquest perfil professional, capaç d’actuar en l’àmbit associatiu, de conviure amb el voluntariat i fins d’estimular-lo. Si més no perquè penso -i defenso- que les virtuts de creació i participació ciutadana pròpies de la cultura popular són les que la fan una eina estratègica en els programes de desenvolupament comunitari. No pot ser aquest el futur més interessant per al CPCPTC? La mateixa reflexió, el divendres a la tarda, aleshores davant de tècnics i representants de les delegacions d’Òmnium Cultural arreu del país. Quin és el futur de la cultura popular? Però sobretot, quin futur li volem donar? No és ni nostàlgia ni devoció. I la resposta l’hem de construir entre tots…
------------------------------------------


22 febrer 2010
00:14

Interès alemany pels nostres correfocs

Ahir va ser festa a Manresa, la Festa de la Misteriosa Llum. Com que no és cosa de transformar aquest bloc en una qüestió personal m’estalvio entrar en el detall de la història i això que és de les que m’apassiona: una mena de miracle laic i republicà o, si ho preferiu, la fermesa dels manresans el segle XIII contra el bisbe i contra el rei. Però no és de la Llum que parlaré, sinó del correfoc de la Llum que enguany ha arribat a la segona edició. Molt més tranquil que el de la festa major d’estiu, el de dissabte destaca per un recorregut més breu, l’absència del bestiari i uns pocs centenars de seguidors. I amb tot, és un correfoc que ha servit per tal que la televisió pública d’Alemanya (ARD) s’interessi per l’aplicació de la directiva europea sobre el mercat pirotècnic i les seves implicacions al món dels correfocs. L’entrevistadora, Anuschka Seifert, fa alguns anys que para a Barcelona i el seu català és més que fluid. Sap que el tema és d’actualitat i, també, que el retard de la regulació del Ministerio d’Indústria espanyol pot ser letal per al futur d’aquest patrimoni festiu. Amb el seu equip han pres imatges dels diables tot prepararnt la sortida, el vestuari, els responsables…. i també del correfoc. Sorprèn aquest interès dels nostres veïns del nord. La teoria diu que és la seva obsessió per la seguretat que els ha dut a legislar no només sobre el mercat sinó també les distàncies, les edats…. i amb tot, demanen per la solució que adoptarem per preservar el nostre patrimoni festiu. No trobeu que és ben diferent al poc interès que desperta als despatxos i agències de Madrid?. Les reiterades demores a resoldre la Transposició ens han deixat en un període de risc des del proppassat 4 de gener. I des d’aleshores el Ministerio ja ens ha parlat de dos retards més. Hores d’ara diuen de deixar-ho resolt a finals de març… I mentrestant, algú ha vist una televisió, una ràdio espanyola interessada pel futur a les colles de foc, pel futur del nostre patrimoni festiu? Com deia aquell, no ‘nem bé…
-----------------------------------------


28 febrer 2010
18:54

Lleida, Tortosa, Palamós, Rubí…

Des de divendres que no paro de fer quilòmetres. És aquest “tomba que gira que tomba…” que et fa anar a Lleida i rebre cinc visites a raig i, a l’hora de dinar, baixar a fins a Tortosa per ser-hi puntual a les quatre. No em queixo, tot el contrari: és un ritme intens però alhora estimulant. A Lleida, amb en Ferran Rella, vam atendre propostes de tota mena, i a cadascuna s’hi endevinava molta feina feta abans de la visita, i també imaginació i treball. Des de la 5a trobada de capgrossos que celebrarem el juliol a Juneda, fins el projecte de recuperar la Passió medieval a Cervera l’any 2011. Cal dir que faltaran recursos per a tot plegat? Sí, és clar, avui al país són pocs els qui van grassos. I amb tot, estic convençut que la majoria de projectes es podran realitzar.A la tarda, a Tortosa, visitem les obres de la futura casa de la música popular que ha impulsat l’ajuntament. Ens hi trobem amb el regidor de Cultura, en Joan Caballol, que a més a més de regidor té l’ànima de músic. Ell i és clar, els representants de l’Aula de Música Tradicional i Popular -en Pep Albà, la Montse Faura, l’Arturo Gaya…- El local fa patxoca i està gairebé enllestit. El proper curs acollirà la banda, l’escola de música i la seu de l’AMTP a les Terres de l’Ebre. En Xavier Vega, el director dels Serveis Territorials se’n fa creus, de com s’han executat les obres. Bé i ràpid. A les sis la Faura ens fa una foto i decidim anar a buscar un cafè -el ventet ja fresqueja- i em prenc un d’aquells pastissets de Tortosa que et refan per tot el vespre. Com que m’havia estalviat el dinar talment un divendres quaresmal, opto per un segon pastisset. I penso que l’endemà, ben d’hora, caldrà arribar a Palamós per presentar un nou volum dels “Temes d’Etnologia”, De quilla a perilla. Acabo: també el dissabte va anar bé i vaig enllestir-lo passant per Barcelona i prendre’m tot el temps que em convingués per visitar l’exposició d’en Monzó a Santa Mònica. Que em va semblar excel·lent i recomanable, i tant. I de Rubí? Ah! Rubí és tota una altra cosa. Avui, diumenge 28 de febrer, hi hem commemorat el dia d’Andalusia. Però això no es pot despatxar amb dues línies i mereix ben bé un altre apunt. A veure si demà m’hi poso…