Arxius 'abril 2010'
Ara fa vuit dies tot just començava uns dies de vacances, carregat de bons propòsits. Vaig ser a Verges i malgrat la pluja -que va ploure, sí- vam seguir passió i processó. Després, divendres i dissabte, els vaig dedicar a la lectura (un molt recomanable Miracle a Llucmajor, d’en Sebastià Alzamora), el cinema i aquell to familiar que la pròpia Quaresma reclama. Diumenge Caramelles a Castellbell i el Vilar i dilluns un arròs de barri que tanca el cicle i ens recorda que malgrat tot, malgrat que el temps és breu, la vida pot ser bella si em passeu el to domèstic. Després dimarts, dimecres, la normalitat del CPCPTC: tanta roba, tan poc sabó… i aquest bloc que se’m marcia. Aprofito la foto i la dada per reprendre el fil. La notícia pot ser que ahir vam fer Patronat de la Fundació Mediterrània, amb balanç de 2009 i projecte de 2010. Felicitació dels patrons i ambient positiu. Complicitats, que ens en convenen sempre. Per acabar, vam aprovar la contractació de la Tere Almar dos anys més com a directora artística. I això que havia dit que no passaria dels dos anys primers! No puc sinó agrair-li aquesta continuïtat, entre d’altres coses perquè els resultats no l’haurien de fer tan modesta: amb la Tere la Fira Mediterrània ha guanyat discurs i ha multiplicat aquelles complicitats que ara mateix citava. L’equip, amb en Jordi Bertran i en Pep Garcia -i tota la resta!- funciona que no es coneix. Sortint ens fem una foto que no estava programada però que reflecteix la sessió entre patrons de l’ajuntament de Manresa i del Departament. Al vespre em miro la instantània del Dani Hernàndez i penso en això, en l’ajuntament i en el Departament i en tots aquests anys. Ha, ha, ja sóc una altra vegada a Verges!. “Lo temps és breu”, sí. I si us van les llatinades, “Nemini parco” diuen dalla i bandera d’aquells impresionants esquelets. Ço és, “a ningú no perdono”. Doncs això, que m’arremango. Som dijous, i hem de resoldre amb urgència la migradesa dels recursos dels fons de caixes…
Dissabte, a Vilafranca vam presentar un nou volum de la col·lecció “Calaix de solfa” que des del CPCPTC editem conjuntament amb Dinsic. Una col·lecció que creix lenta però carregada de valor. Amb dotze títols en quinze anys i una voluntat d’avançar decidida. Per això dissabte era important poder presentar aquest “Danses i balls antics. Recull d’uns quaderns de violí” amb aquell punt de protocol que les coses importants exigeixen. I així va ser, al magnífic pati de cal Figarot, el local dels castellers de Vilafranca, amb el regidor de Cultura de la ciutat, en Raimon Cusí, i el president de la Colla que ens acollia, en Miquel Ferré. I l’editora, és clar, Francesca Galofré. El cas és que la presentació esdevingué un concert públic en un migdia asolellat de dissabte, magnífic. A la foto, en David Miret al flabiol i en Daniel Vilarrubias al violí, interpreten les primeres peces del repertori que acabava de presentar en Xavier Bayer, responsable de l’edició. 61 partitures en una carpeta des de finals del s XVIII! I amb tot, no érem a l’exhumació d’un cadàver musical. Tota la recerca prèvia ens permet ara mateix tenir a l’abast una imatge musical d’aquelles danses i balls antics que el títol promet. Amb l’avantatge que la música, aquesta música, encara funciona. Encara és capaç d’emocionar. A l’acte -amb en Josep Crivillé i en Ramon Vilar, de la Fonoteca i tants altres coneguts- hom parlava ja de nous títols imminents, i molt singularment de la Patum. Però això quedarà per un altre dia… Tot i que el programa oficial fins fa tres dies preveia anar a Esterri, finalment aquest diumenge m’he hagut d’estar a Manresa. I amb tot, no m’he quedat ben bé a casa: malgrat la pluja matinal, m’he animat a a caminar fins al capdamunt de Collbaix aprofitant la convocatòria que feien els de “Manresa decideix!” per tal d’acabar d’animar la consulta del proper 25 d’abril. Collbaix mesura aproximadament 550 m. d’alçada i el desnivell sobre Manresa no deu arribar als 300 m. Tot plegat una passejada de diumenge, d’un esforç discret si no fos la mandra de primera hora de matí. Avui, però, no s’hi valia mandrejar, i a poc a poc ens hem reunit més de dues-centes persones que, els uns pel dret, d’altres fent una volta sinuosa d’accés més suau, hem ocupat el cim. El Centre Excursionista de la Comarca de Bages encapçalava la convocatòria amb l’objectiu de renovar la senyera que presideix el turó. Però els de “Manresa decideix!” ho han acabat d’animar convidant la coral Eswèrtia i la colla castellera Tirallongues. Hi ha hagut coca, xocolata i mistela. Gent gran i canalla molt xica. I és evident que no tots ens mirem el món de la mateixa manera. Però l’emoció de les cançons de l’Eswèrtia o els tres pilars que han aixecat els Tirallongues m’han retornat al meu món del CPCPTC. Això és, de com la cultura popular és viva i és una eina de cohesió social… i nacional. Per això m’ha agradat ser també a Collbaix aquest matí, convençut com tots els que érem allà que aquestes consultes són absolutament democràtiques i que malgrat no ser vinculants, sí que tindran efecte: són una iniciativa ciutadana amb gent diversíssima que se senten amb el dret a decidir. Que se senten lliures. Des del cim de Collbaix, amb el mar de boira i núvols que ens acompanyava, he sentit aquell puntet d’èpica que les coses importants necessiten. Era l’hora de tornar i he fet aquesta foto. I m’han vingut al cap absències que avui també hi haguessin volgut ser: al Cogulló de can Torra, a la serra de Calders… d’un lloc a l’altre del país, disposats a guanyar el futur.
Parlo només de tres dies, però són tres dies intensos que comencen, tal i com ens havia vaticinat el Ministerio de Indústria, amb el Reglamento de pirotecnia y cartuchería. Per Sant Jordi vaig rebre un document feixuc (220 pàgines a doble cara) i l’avís d’una aprovació imminent a Madrid, al Consell de Ministres. No era el llibre que somiava però em vaig submergir d’immediat en la seva lectura, és clar, donant per feta la recepció a Pedralbes del MHP. I, de seguida, m’hi va acompanyar la Mercè Almeida, des de l’assessoria jurídica del Departament. A migdia vam acordar que ella faria el més aviat possible un informe rigorós però, certament, la primera impressió semblava positiva, suficient com per pensar a tornar a reunir el grup de treball (Departaments d’Interior i Cultura, municipalisme i associacionisme)… Aquest va ser el meu Sant Jordi, això i, al vespre a Manresa, resseguir parades, parlar amb els uns i els altres fins ben tard, per acabar a la plaça Major, amb l’orquestra Mitjanit i el concert que tancava la campanya de “Manresa decideix”. Dissabte 24, un altre dia dels que justifica aquest nom de “tomba que gira”: al migdia a Barcelona, reunió amb representants d’Adifolk i de la ciutat polonesa de Cracòvia per tal d’enllestir els detalls del proper Aplec Internacional de la Sardana a l’agost. Hi havia un dinar, però no vaig passar del primer plat per tal com volia ser a les cinc a l’Escala, a l’arribada de la Flama de la sardana a la platja d’Empúries. Hi vaig ser al punt però ben just: torn de paraules i després, danses a càrrec dels de la Farandola (un sirtaki, un ball pla i una sardana). La tarda s’enllestí amb una cursa de relleus fins al poble de l’Escala i, abans de les set, calgué reprendre el trajecte per arribar a Terrassa, a la IV Nit de castells. També hi vàrem ser a temps. El sopar, que organitza la revista “Castells” permet fer inventari d’un any que ha estat dens: l’èxit del programa “tots som una colla”, la perspectiva de millores en el tractament a TV3, les excel·lents relacions amb la cervesera Damm o el bon moment que passa la coordinadora. I encara més, la sensació que el reconeixement dels Castells com a Patrimoni de la Humanitat avui és més possible que mai. Ho sabrem a les acaballes de novembre quan la Unesco es pronunciï a Nairobi (Kènia). La foto d’aquest apunt, que em fa arribar en Jordi Bertran, és això: membres de totes les colles assistents amb representants de la Coordinadora (CCCC), la revista Castells, els ajuntaments i el Departament de Cultura i Mitjans de comunicació. S’hi distingeix l’HC Tresserras amb el President Pujol, que aquell vespre va ser reconegut amb Pasqual Maragall amb el premi “ambaixador”.
Acabo. Diumenge, 25A, també va començar d’hora -calia ser a les 10 a l’Hospitalet del Llobregat, per inaugurar la IV Trobada de grups de teatre amateur infantils. Després, abans de les 11, al castell de Montjuïc, a una altra trobada, la de trabucaires, més de 40 colles d’arreu del país. A la fi, una desfilada per la Pau que s’acaba amb els Segadors davant del monòlit que assenyala el punt on fou afusellat el President Companys. La combinació tenia un punt de paradoxal, tot sigui dit de passada, i certament es feia sentir de lluny… Enllestit l’acte, vaig tornar rabent a Manresa per fer el relleu a la mesa electoral del col·legi Serra i Húnter. Han estat les sis hores més tranquil·les d’aquest cap de setmana. Tranquil·les tampoc, perquè hi havia el neguit de saber com aniria -a Manresa i als més de dos-cents municipis que ahir votaven-. Però havia acabat les presses, podia parlar amb la gent que s’acostava a votar -i que votava “sí” i a vegades “no”, com demostrarà el nostre recompte- però que aplegà gent diversíssima del barri que votaven per primera vegada a la vida quin futur volen per aquest país. Una pregunta, una resposta. I a Manresa, com arreu, ahir vam votar sí, serenament, convençuts del valor democràtic de la consulta. D’un gest que és més trascendent que no sembla i que avança envers un objectiu polític transversal, d’aquells que ens convenen a tots. Valia la pena de veure-ho i estic convençut que tindrà més i millors efectes que no pas els que es discuteixen aquest dilluns. Un dilluns normal, dels de treballar d’un cap de dia a l’altre, però amb la sensació d’haver fet feina…
Des del CPCPTC avui hem coordinat una primera jornada tècnica amb representants municipals per parlar de la Festa Major. Dir, abans que res, que ha anat molt bé, que a Reus ens han acollit de la millor de les maneres i, encara, que gairebé sumàvem noranta participants entre tots plegats. Que no és pas poca cosa. De fet, aquesta és una proposta que havia nascut ara fa un any a Reus mateix, quan van inaugurar l’exposició “Ara toca festa: viu, sent i entén la Festa Major”. Amb la regidora Empar Pont aquell dia compartíem la necessitat de reflexionar sobre la Festa Major i de fer-ho àmpliament amb el municipalisme del país. La premisa l’havia enunciat fa molts anys un altre regidor de Cultura, en Quico Sala: “la festa major és el primer i més important dels programes transversals en un municipi“. Jo encara avui n’estic convençut, d’això i de que és un magnífic termòmetre de la participació ciutadana, de l’associacionisme, de la identitat i la cohesió social. De la governança d’un municipi: al capdavall, no es pot pretendre aconseguir uns pressupostos participatius o el treball a l’entorn d’una revisió del Pla general d’Urbanisme si prèviament en un poble, vila o ciutat no s’ha aconseguit ni dinamitzar un grup de festa major…
En fi, per al CPCPTC aquest era un repte que només podíem resoldre sumant complicitats -els ajuntaments de Reus, de Vilafranca de Granollers…- així com a l’Associació Catalana de Municipis i la Federació de Municipis de Catalunya. El resultat, hi torno, ha valgut molt la pena. La ponència introductòria, a càrrec d’Antoni Ariño, catedràtic de Sociologia de la Universitat de València i membre del nostre Consell de la Cultura Popular i Tradicional, ha marcat el nivell de la jornada parlant de les transformacions de la festa en una societat que es vol avançada. Només tres cites (i el compromís que ben aviat la ponència la trobareu a la nostra web): “Som nosaltres que inventem el passat que ens interessa per als nostres valors d’avui“. I encara, “Recuperar és transformar” , amb una subtil diferència que ens permet distingir entre conservadors i conservacionistes…
Després d’esmorzar, tres grups de treball en paral·lel (Participació i festa; Sentiment de pertinença i cohesió socail; Models organitzatius) han compartit experiències i els seus moderadors n’han extret les conclusions. Són a la foto, en Jordi Bertran, Salvador Palomar i Bienve Moya, així com Pilar Llauradó, qui prenia nota dels continguts. Acabo: em penso que el millor de la jornada ha estat al final, quan en Joan Fargas, després d’un dinar a peu dret, ha proposat constituir un grup de treball sobre Cultura Popular a la Xarxa Transversal i, coordinats amb el CPCPTC, donar continuïtat al treball d’intercanvi i conceptualització que sessions com les d’avui permeten. Tothom hi ha estat d’acord i, no caldria sinó, jo me n’he sentit doblement content… Aquest era el títol d’un debat que ahir va reunir una quarentena de persones a l’Ateneu Barcelonès. De fet, i per ser exactes, la cosa anava de la Directiva europea sobre pirotècnia, en una trobada que organitzava la Fundació Catalunya-Europa i que va reunir al sr Klaus Berend, Cap de la unitat de química de la Comissió Europea, el Dr Joan Pere Barret, Cap de la unitat de cremats de Valle Hebron, i jo mateix en nom del Departament de Cultura i Mitjans de comunicació. Em penso que tothom va defensar el seu punt de vista, però el cas és que en acabar en Sete Udina, president de l’Agrupació del bestiari festiu i popular de Catalunya, em va engaltar directament: “Em penso que ets massa optimista”. I doncs? Ras i curt, jo defenso que des de la Unió Europea es legisla globalment però que, ara mateix, són els estats els responsables d’aportar les seves singularitats, els que s’han de fer seves les Directives en Transposicions pròpies. Jo no carrego els neulers a Europa sinó a la insensibilitat de l’estat. I en aquest cas, tothom sap que ens ha costat Déu i ajut, que ens entenguessin, i tant!. Perquè l’estat espanyol no és homogeni, precisament, i perquè des del Ministerio de Indústria tothora han estat recelosos del nostre patrimoni festiu. Però ara, quan s’escau que el Consell de Ministres espanyol és a punt d’aprovar el nou “Reglamento de pirotecnia y cartuchería” jo celebro que des de Catalunya hem aconseguit finalment col·locar gairebé la totalitat de les al·legacions de l’àmbit cultural. Que no vol dir satisfacció completa, de cap manera. Però sí el punt d’entusiasme per encarar, precisament, tota la feina que a partir d’ara ens vé a sobre i que novament consensuarem amb l’associacionisme: establir un concepte festiu útil per a totes les manifestacions del país i, encara, engegar la formació dels responsables de grup, almenys un -o dos o tres…- per a cadascuna de les colles. Acabo i ho faig no pas amb optimisme o pessimisme, sinó conscient que després d’aquest episodi legislatiu, la feina continua. I continua per tots…
PS: I en previsió que avui mateix s’aprovi el text del “Reglamento…” dilluns vinent nova reunió del grup de treball entre Generalitat, municipalisme i associacionisme.
Un comentari en aquest article
bona tarda,
m’agradaria saber si deprés que no es toqui el tema del reglament una vegada més, mantenen la reunió d’aquest dilluns. Jo l’encoratjo a que ho faci i d’una vegada per totes prengui i encapçali mesures i reclamacions amb to fort, seriós i ferm.
Els diables i bésties d’aquest pais estem dessitjant que algú tingui prou valentia política com per encapçalar aquest tipus de reclamacions ja que la tebior que s’ha mantingut fins ara no ha servit pas per res.
Espero i dessitjo que pugui fer-me canviar de idea sobre l’expressat al mateix. Creguim que no ho dessitja més vosté que jo.
Una salutació,
Jordi Ullate
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada